Gomila, Orfila…

Teatre Mar i Terra.- No faré massa comentaris sobre la performança que va fer Toni Gomila per presentar la segona semifinal del IV Torneig de Dramatúrgia. Tan sols he de dir que va fer una declaració de principis sobre “justícia teatral” vestit de Robin Hood, ‘sui generis’, i exercint de Guillem Tell amb un exercici de funambulisme argumental, que segurament no va satisfer les expectatives dels espectadors que gairebé segur que volien més sang. Per sort, sobretot per a mi, la sang no va arribar al riu, i l’arquer va demostrar que tenia punteria. Quan parl de punteria em referesc a la que té ‘l’organització’ per triar els autors encarregats de cuinar aquest ‘work in process’ dramatúrgic, que, per cert, en aquesta edició, la comèdia ha brillat per la seva absència. Ha primat la transcendència, els temes calents, els que bullen dia a dia a l’actualitat, i els dramaturgs ho han fet per la part alta, sense aprofitar cap tipus d’anècdota, cap situació personalitzada ni que es pugui reconèixer fàcilment, amb un valor afegit barroer, com tampoc no hi ha ni un gra de sal gruixada, que donaria molt de joc. Així, d’una guixada, amb un gest per fer un resum molt sintètic diria que hem sentit parlar de justícia, ètica, violència masclista i transgèneres. Gairebé res diu el diari. Poca broma. Gens. A la primera semifinal, Joan Fullana va guanyar una plaça al gran combat, diumenge a les 20 h al Mar i Terra, amb Nür, mentre que el dijous els contrincants eren Aina de Cos i Sebastià Portell, amb Temps de figues i Transbord, respectivament.

Temps de figues va ser la primera en representar-se, i la varen llegir/interpretar David Planas i Xesca Vadell. Quina meravella amb tan sols un parell d’hores per llegir i ficar-se dins el personatge. Ambdós em varen semblar fantàstics. Per una banda, el nombre infinit de registres que necessitava David Planas per transmetre tantes i tan diferents situacions i estats d’ànim. Seductor, carinyós, calent, gelós, violent, penedit… Per la seva banda, Xesca Vadell havia de fer la rèplica amb un nombre més o menys igual de disposicions, i ho havia de fer amb els silencis, il·lustratius silencis. El tema, la violència de gènere, de llibre, com obrir una finestra a la realitat. No va guanyar. En aquest torneig ningú perd. Transbord va tenir més vots. Sebastià Portell, tot i que va posar en escena un text mancat de dramatúrgia i, fins i tot, conflicte al personatge que interpretava Nora Navas, va passar per l’escenari del Mar i Terra com un fibló, disseccionant a la perfecció la història d’una nina transgènere (o hauríem de dir un nin transgènere?), amb un Josep Orfila que ho va brodar. Una actuació que, sens dubte, és el millor que he vist en quatre edicions. Gosaria dir que insuperable. I aquest fet fa que tot torni a la casella de sortida, perquè un dels al·licients del torneig no és altre que la possibilitat d’un gir per múltiples circumstàncies i per a totes i cadascuna de les obres que arriben a la final. I una d’aquestes circumstàncies són els intèrprets, o les possibles indicacions del director, que poden fer que en una segona representació la cosa sigui del tot diferent. Cert que amb el que hem vist no hi ha dubtes sobre qui aniria a combatre a la terra ferma, però no és menys cert que diumenge res no serà el mateix.

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF