Avui s'usa molt parlar de relacions, de zones i de societats tensionades. No hem d'oblidar que la ‘tensió’ és un fet connatural a la convivència humana. La lluita entre els qui tenen la paella pel mànec i els qui se senten com l'oli que l'amo fa anar allà on vol és una tensió, tornem-hi, que s'allarga enllà del temps més antic.
Del temps de Joanot Colom, del temps de Simó Ballester, lo Tort. Del temps de les revoltes foranes i de les germanies, fins a la Guerra Civil que assolà l'illa durant el segle XX, aquesta tensió, aquest nirvi popular, ha estat una constant. "Aquesta terra és nostra, que ho sàpiguen els senyors", va escriure Guillem d'Efak. "No necessitam cappares que ens duguin agafats de la mà, no som nins de mel i sucre, i ens sabem governar”, cantava el bruixot barracaner.
Les coses han mudat de verd en blau, però, al cap i a la fi, tot continua més o menys com sempre, només que potser amb alguns papers de l’auca canviats.
Antoni Tugores ha explicat sempre que durant la Guerra Civil els dretans més rabiosos no varen ser els senyors, sinó els pagesos que, enllepolits com polls entrats en pastura, no volien perdre la condició de nou-rics. A escola, quan parlam de l’edat mitjana, ho feim recordant que era una societat estamental, de categories inamovibles i amb dues grans classes: els privilegiats i els no privilegiats. Els primers eren els propietaris de les terres. Els segons eren els qui les treballaven. Els primers no feien feina. Els segons, s’hi xapaven l’esquena. Els primers eren rendistes. Els segons, els qui pagaven les rendes, i per afegitó, els imposts.
La terra a Mallorca ja no és el rebost que ens alimenta de forma directa. Ni gra, ni llegum, ni hortalissa. Ni vaques, ni ovelles, ni gallines. Ara l’aliment ens arriba en forma de totxo i formigó. Cada dues quarterades, un xaletet amb piscina.
I dins el poble, si tens una casa, arregla-la un poc, que encara la podràs llogar a preu de canari jove tres o quatre mesos a l’any.
Són aquests, ara, els rabiosos. Hi ha un empresari manacorí, molt dinàmic a les xarxes, que dia sí i dia també es reivindica: “No demanaré perdó, ni m’empegueiré de lluitar com un cabró i que la vida em vagi bé”. Idò potser sí, que molts d’aquests “petits propietaris” han de demanar perdó. Idò potser sí que val un perdó demanar, sense estar-ne empegueït, 1.500 o 2.000 euros per un lloguer ordinari, quan el salari mínim interprofessional és de 1.221 euros mensuals.
D’altres abanderats d’aquesta lluita apel·len a la mallorquinitat d’aquests ‘petits propietaris’, com a grans perjudicats d’una eventual limitació dels preus del lloguer. Una mesura, d’altra banda, que és tota una fantasia, tal com ja s’ha preocupat d’advertir-nos la presidenta Prohens. Sí, molt mallorquins, són aquests ‘petits propietaris’: hi ha dades que apunten que a Mallorca una de cada quatre propietats ja està en mans estrangeres, i que hi ha municipis com Calvià i Andratx on aquest percentatge es dispara fins al quaranta per cent. La majoria d’aquestes propietats, a més, estan destinades al lloguer turístic, a segones residències o simplement són buides a l’espera que el mercat especulatiu els brindi l’oportunitat de ser venudes a un preu inassumible per als mallorquins que guanyen doblers fent feina.
Perquè sí, el tema va d’això. La conversió de l’habitatge en un negoci ha permès que milers de persones a Mallorca hagin vist oberta la possibilitat de guanyar doblers sense fer feina, que és el que han fet tota la vida els rendistes. El malalt té mala ferida, perquè hi ha poques coses més llépoles que guanyar-los dolços. I tan dolços els guanyen els qui lloguen xalets a 1.000 euros el cap de setmana, com els qui lloguen pisets arreglats a mestres d’escola i sanitaris a 1.500 o 2.000 euros, com els qui posen una cuina dins una cotxeria i en demanen 1.000 euros cada mes, com els qui fan pagar 400 euros per habitació a un infrahabitatge. No podem parlar pus d’oferta i demanda en parlar d’habitatge. Parlem de necessitat, que és el que hi ha. És hora d’aturar aquesta vergonya.
