Vox converteix Eivissa en la seva punta de llança a les Balears

EivissaQuè està passant a Eivissa amb l’extrema dreta? Històricament, Vox ha registrat a l’illa uns resultats bastant fluixos: tant a les generals del 2019 com a les del 2023, Vox es va situar un 2,5% per davall de la mitjana balear. Però el passat 24 d’octubre el partit va fer a Eivissa una demostració de força. Dels tres mítings que va encapçalar Santiago Abascal a les Illes entre el 23 i el 24 d’octubre (Maó, Palma i Eivissa), el d’Eivissa ha estat el més nombrós segons diverses fonts, entre 1.500 i 2.000 assistents; es va omplir el baluard de Santa Llúcia, el més gran dels set que defensen les murades de Vila. És molta de gent.

Una xifra que fins i tot sembla fora de l’abast de l’omnipotent PP eivissenc: en la seva darrera visita a la major de les Pitiüses, l’any 2023, Feijóo va congregar un miler escàs de simpatitzants. I s’ha de pensar que el PP és un partit amb un històric i fortíssim arrelament a tota l’illa.

No és el cas de Vox. Vox no té pràcticament estructura a Eivissa. Els seus dirigents es dediquen a la invisibilitat, a anar passant; una mica com si els problemes dels eivissencs no fossin cosa seva. Llavors, d’on surten, els 1.500 assistents al míting? Per què aquest furor eivissenc amb Vox?

La resposta, després dels anuncis

Abans de contestar, anem amb una mica de propaganda. Una imatge del míting d’Abascal a Eivissa ha estat penjada durant dies al web de Vox com a foto principal. Provaré de descriure-la: el protagonista de la imatge, al centre, està d’esquenes, saludant; tot i això se’l reconeix perfectament si l’has vist alguna volta: és Santiago Abascal; totes les mirades convergeixen en ell, és el centre, l’únic focus d’atracció de la imatge; a la foto també es veu moltíssima de gent, banderes d’Espanya onejant aquí i allà. És una foto amateur; està torta i no gaire ben enquadrada, però s’entén perfectament. Al web de Vox la foto principal va canviant cada parell de dies, però sol mantenir un relat semblant: Abascal al centre i una multitud al voltant. El líder i les masses. I banderes d’Espanya. El missatge subjacent és aquest: “Abascal és el gran líder, són molts els que el segueixen, tots units sota una sola bandera”.

Una mica més de propaganda. Potser un bon exercici és comparar la comunicació ‘voxera’ amb la dels dos grans partits. Tant en el cas del PP com del PSOE, els webs obren amb fotos de qualitat professional. La del PSOE mostra el president Pedro Sánchez fent-se un selfi amb una multitud anònima al voltant, la majoria joves; no són rostres coneguts del partit. El missatge podria ser: “Sánchez és el líder de la gent normal, està al seu costat i es comporta com ells”. El web del PP obre amb una imatge molt diferent: Feijóo envoltat del seu equip, al centre; és una composició ben ordenada, tothom assegut, tothom de cara a l’espectador; els participants somriuen, sí, però és una imatge molt freda si la comparam amb les del PSOE o Vox; és l’única que tots són polítics professionals. Trob que admet aquestes tres lectures: “El PP és una organització ben estructurada i Feijóo n’és el centre”, “Mantenim l’ordre però tractam de caure bé” i, finalment, “Feijóo no està sol”.

Són realment tres estils molt diferents. De les tres maneres de comunicar, la del PSOE resulta la més previsible –és la imatge que s’espera d’un perfil més o menys progre–, la del PP és sorprenent de tan avorrida i formal; finalment, les fotos de Vox destil·len quasi totes un poderós aroma de culte al líder. El culte al líder ha estat, sempre i a totes bandes, una característica de qualsevol règim totalitari. De fet, a l’hora de tancar aquest escrit, les sis notícies destacades del web de Vox començaven amb la mateixa paraula: “Abascal”: Abascal defensa..., Abascal reclama..., Abascal acusa...

I, ara sí, un intent de resposta. Què ha passat específicament a Eivissa del 2023 ençà? Per què Vox ajunta 1.500 persones en un míting? Us oferesc algunes hipòtesis. Ha passat que la ruta migratòria entre el nord d’Àfrica i les Pitiüses s’ha consolidat –i que el govern estatal ha tardat massa a reconèixer-ho–; dia sí i dia també, llegim notícies sobre arribades de pasteres. Això crea un ambient molt propici al discurs de la “reemigració”. Ha passat que un sector cada vegada més gros de la població no té accés a un habitatge digne o a serveis o béns que resulten massa cars. El problema és general però més agut a Eivissa: un escampall d’assentaments il·legals aplega centenars de persones en infrahabitatges. Els partits tradicionals no han estat capaços ni d’evitar aquesta xacra ni de proveir els ciutadans de sostre. Ha passat que el sistema educatiu públic ha continuat degradant-se, a les Balears en general (tal com registra l’informe PISA) i crec que molt especialment a Eivissa. Si a al·lots de 15 anys els costa d’entendre un text senzill, no es pot esperar que quan en tinguin 18 siguin tots uns ciutadans conscienciats i democràtics.

I, en general, passa que molta de gent va molt perduda. I, quan els humans no saben per on els vindran els trets, solen optar per lideratges forts i idees simples. El míting de Vox a Eivissa va deixar la imatge del baluard de Santa Llúcia ple a vessar per escoltar el líder carismàtic. També va deixar una altra imatge, molt menys difosa: un grupet d’una desena d’adolescents amb pancartes i eslògans com ‘Eivissa no és de Vox’ i ‘Sí a La bola negra’. La Policia els va negar el pas al baluard. Així que el grupet es va anar a manifestar a l’estàtua de Vara de Rey. És veritat: una desena són pocs. Però, ara mateix, són la resistència. Jo, si fos de Vox, els començaria a témer. Seran pocs, però no són covards.