Reconquesta: full de ruta

MadridRepetició de la jugada. Pablo Casado veu el seu full de ruta en el mirall del Mariano Rajoy de l'octubre del 2005, quan va llançar el boicot a l'Estatut –amb l'anunci que el PP es gastaria 500.000 euros–, una iniciativa que va derivar en el rebuig cap als productes catalans. El govern de José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE) portava a la Moncloa amb prou feines un any i mig i Rajoy apostava per tombar-lo a les eleccions generals del 2008. Però va fracassar. Rodríguez Zapatero va tornar a derrotar-lo i amb un rècord de vots: 11.289.335.

Els indults als dirigents independentistes condemnats per la sentència de Tribunal Suprem constitueixen l'últim episodi conegut –fins al moment, esclar, d'escriure aquestes línies– del crispavirus, l'intent de les dretes i la ultradreta –amb l'artilleria de suport de les institucions judicials– d'abatre el govern de Pedro Sánchez des de la seva formació el gener del 2019 amb el patogen de l'enfrontament histèric i desesperat que tendeix a convertir qualsevol esquerda o error governamental –dels múltiples comesos– en el desenllaç final.

L'informe del Tribunal Suprem sobre els indults de dimecres passat ha sigut més ben rebut per la dreta que la sentència de l'1-O del 14 d'octubre del 2019. Pel que fa a la sentència de fa més d'un any, tant la Fiscalia del Tribunal Suprem com la dreta esperaven de Manuel Marchena, president de la sala segona –i president del tribunal del Procés i ponent de la sentència–, una condemna pel delicte de rebel·lió. Durant la instrucció de la causa per part del magistrat Pablo Llarena, que va optar per la rebel·lió sense fissures, totes les resolucions adoptades van ser recolzades de manera entusiasta.

Però tot just acabar el judici el juny del 2019, els magistrats del tribunal es van decantar de seguida per l'absència de violència, sense discrepàncies, i es van orientar cap al delicte de sedició. Val la pena recordar que llavors formava part del tribunal el magistrat Luciano Varela, que, ara ja jubilat, no està entre els que han deliberat sobre els indults. De l'informe del 26 de maig passat, doncs, el ponent és Marchena, que ha posat l'accent en l'ús de la força per part dels dirigents independentistes condemnats i denuncia l'"autoindult" en què incorrerà el govern espanyol. Un "autoindult" perquè així, segons Marchena i els altres cinc magistrats que signen l'informe, s'assegurarien els vots d'ERC per mantenir l'estabilitat de govern. És el preu. Politització, doncs, com de meigas, haberla hayla.

Ara en aquest punt –article 102 de la Constitució, que prohibeix indultar delictes que puguin enquadrar contra la seguretat de l'Estat– l'informe segueix el fil argumental de la Fiscalia, mentre que el 2019, quan el tribunal va optar per la sedició, es va recolzar en l'acusació de l'Advocacia de l'Estat, que reflectia els punts de vista de la ministra de Justícia, Dolors Delgado, d'acord amb el president espanyol, Pedro Sánchez.

Per tant, el PP té ara pavimentada la ruta cap a l'ús dels indults per desgastar Sánchez. Com que no té assegurada la possibilitat de recórrer els indults davant la sala tercera del contenciós administratiu del Tribunal Suprem per no tenir legitimitat –i intueix que Vox la té per haver participat en el procediment d'acusació popular–, Casado s'ha llançat al carrer sense perdre el temps.

Sánchez té pressa

I Pedro Sánchez també té pressa. Necessita tancar aquest capítol com més ràpid millor. Abans de l'agost perquè quedi com més separat millor de les eleccions generals del 2023 i sigui sepultat per l'aplicació dels fons europeus i la recuperació econòmica. La campanya de l'Estatut de Rajoy del 2005 i el 2006 no va aconseguir la derrota de Zapatero el 2008. Però la gran recessió del 2008 va permetre a Rajoy guanyar les eleccions anticipades del 20 de novembre del 2011.

Sánchez treballa amb aquest pla: els indults quedaran en l'oblit el desembre del 2023 –dos anys i mig després de concedir-los– si la recuperació econòmica és una realitat i la distribució dels seus resultats entra a les butxaques dels votants. Esclar que, perquè aquest pla funcioni, Sánchez necessita que el previsible empantanegament de la taula de diàleg sobre Catalunya no alimenti una crisi interna, ja latent entre Junts i ERC des d'abans de formar-se el Govern, que catapulti una crisi del suport a la continuïtat de govern PSOE-Podem. I Casado, precisament, compta amb això.