I la nova esquerra es va desinflar

SevillaQuan Susana Díaz va avançar les penúltimes eleccions a Andalusia (2015), Podem es va veure en la situació d’haver d’afrontar el seu primer gran duel a partir de dos plantejaments oposats. Un consistia a anar a totes segons els dictats del nucli dur que encara formaven Pablo Iglesias, Íñigo Errejón, Carolina Bescansa i, més líricament, Juan Carlos Monedero. L’altre passava per acceptar el lideratge de Teresa Rodríguez, fins llavors eurodiputada igual que Iglesias, una persona que mai va gaudir de suports a Madrid. Al final, la solució va ser mixta: Rodríguez pilotaria un equip integrat per les dues sensibilitats del partit -avui en dia n’hi ha més i n’hem perdut el compte-: els anticapitalistes i els pablistes/ errejonistes.

La solució va punxar de seguida: no va haver-hi dia sense suspicàcies, conspiracions i punyalades. Teresa Rodríguez no transmetia els valors d’excel·lència que predicava llavors Podem a Madrid. A diferència d’Íñigo Errejón, no tenia una brillant carrera acadèmica. El resultat va ser decebedor: 15 modestos escons en un lloc on alguns ja fregaven el cel. Què ha passat des d’aleshores?

A Andalusia no deixa d’intrigar el paral·lelisme entre Rodríguez, professora d’institut, i la presidenta en funcions. Les dues parlaven de limitació de mandats (Rodríguez) o dimissió en cas de fiasco (Díaz), i ara s’aferren al seu càrrec en la mateixa mesura en què silencien o aclaparen la dissidència. Les dues antagonitzen amb els seus superiors a Madrid, a qui han declarat la guerra en més d’una ocasió i dels quals s’allunyen amb el fantasma d’una improbable però no impossible escissió. Les dues professen un nacionalisme light, Rodríguez bevent més d’ERC i Díaz del difunt Partit Andalusista.

A Espanya, Iglesias es mimetitza cada dia més amb Rodríguez amb una dificultat afegida, la mateixa que soscava Pedro Sánchez: la impossibilitat d’articular un model territorial que acontenti a tothom sense disgustar ningú. S’aprecia aquí un mecanisme de balancí: un gest cap a l’independentisme és un pas enrere en la resta del país. Iglesias col·lecciona defectes que l’allunyen del triomf electoral perquè el triomf electoral se situa en el número 4 del CIS, aquest centreesquerra que ningú ocupa avui en dia i que històricament els espanyols assumeixen com a plasmació ideal del seu pensament polític.

Però cap d’aquests errors més o menys personals és equiparable al principal: ningú a Podem ha sabut explicar que un programa estatal és compatible amb la revisió fronterera. I aquesta revisió passa necessàriament per un referèndum (pactat) amb la Generalitat. Per què no ho han sabut explicar? Potser perquè no creuen el que diuen. O tal vegada, i això és encara més trist, perquè la democràcia espanyola presenta terribles trets d’immaduresa que allunyen la possibilitat d’un debat civilitzat.