El mite socialista que no vol indults (ni res del que faci Pedro Sánchez)

Si un dels actuals gurus de la comunicació política hagués de dibuixar el candidat perfecte, el Felipe González (Sevilla, 1942) dels anys 80 s’hi acostava molt. Era jove, carismàtic, havia aconseguit imposar-se a la vella guàrdia del PSOE de l’exili i havia posat el partit al dia fent-lo renegar dels postulats marxistes per abraçar la socialdemocràcia. Un cop al govern, va sumar a tots aquests elements l’aura de president, una responsabilitat que exercia amb mà de ferro. Va arribar un moment en què la gent ja no votava el PSOE sinó que votava Felipe, i encara hi ha persones grans que ho fan. Va ocupar la Moncloa del 1982 al 1996, i es va anar convertit en un semidéu per a l’electorat socialista.

Al marxar va dir que els expresidents eren com gerros xinesos, que ningú sap on col·locar, i va prometre no interferir. Però no va complir la seva paraula. L’any 2000 va donar suport a José Bono com a secretari general del PSOE, però qui va guanyar va ser Zapatero. Va ser el principi del trencament, però res comparat amb les seva participació en les maniobres per defenestrar Pedro Sánchez. Abans, però, ja s’havia produït l’allunyament emocional de la militància socialista amb la seva participació en consells d’administració com el de Gas Natural (2010 i 2015), amb amistats com la del multimilionari mexicà Carlos Slim i amb opinions cada cop més conservadores.

La seva gran derrota dins del PSOE es va produir el 21 de maig del 2017 amb l’elecció de Sánchez com a secretari general. Per això el seu posicionament contrari a l’indult dels presos polítics no ha sorprès a ningú. A Felipe no li agrada pràcticament res del que fa Sánchez. I en això coincideix totalment amb el PP.