Milei, Orbán i Meloni: l'agenda internacional d'Abascal que ja voldria Feijóo
L'extrema dreta es consolida a tot el món mentre els conservadors moderats queden desdibuixats
MadridQuan Santiago Abascal busca a l'agenda del telèfon hi pot trobar una bona col·lecció de primers ministres molt coneguts a tot el món. Als contactes de Viktor Orbán (Hongria), Giorgia Meloni (Itàlia) i Benjamin Netanyahu (Israel), aquest diumenge hi ha sumat la nova estrella del populisme de dretes ultraliberal, l'argentí Javier Milei. Els pròxims dies se sabrà també si el neerlandès Geert Wilders, guanyador de les eleccions, aconsegueix ser nomenat primer ministre o, com sembla probable, se li aplica un cordó sanitari. En canvi, quan Alberto Núñez Feijóo rebusca a la seva agenda només hi troba noms desconeguts per al gran públic com el grec Kyriacos Mitsotakis, l'austríac Karl Nehammer i el croat Andrei Plenkovic. Què ha passat perquè l'extrema dreta domini l'escena internacional i hagi arraconat les formacions conservadores tradicionals en molts països?
Un cas paradigmàtic dels problemes amb què topa Feijóo és França, on la dreta històrica ha estat fagocitada per Marine Le Pen i el president, Emmanuel Macron, de família liberal, és un vot refugi de l'esquerra i manté bona sintonia amb Pedro Sánchez. El PPE no ha pogut omplir el buit deixat per Angela Merkel el 2021 i cap dels primers ministres conservadors europeus actuals governa un país potent. Avui ha pres possessió com a primer ministre polonès el liberal Donald Tusk, però difícilment Feijóo pot agafar com a referent algú que és un símbol de la lluita contra l'extrema dreta al seu país. I, fora de la UE, el primer ministre britànic, Rishi Sunak, és una mena de zombi amb els dies comptats.
El paper de Weber
Quan mira a fora, Feijóo ha de triar entre líders que han pactat amb l'extrema dreta i porten a terme polítiques de tall xenòfob, com a Suècia o Finlàndia, o els que apliquen el cordó sanitari. I ell no se sent còmode ni amb els uns ni amb els altres. El PP encara compta amb la palanca del PPE, però el seu principal càrrec institucional, Ursula von der Leyen, manté una evident sintonia personal amb Sánchez. Això sí, en l'àmbit del Parlament Europeu el seu referent és Manfred Weber, partidari dels pactes amb l'extrema dreta.
En el cas de Milei, per exemple, Feijóo va ser molt criticat a les xarxes per un tuit on intentava fer equilibris i va acabar, com li passa sovint, no acontentant ningú. Els tuitaires de dretes li retreien no felicitar el guanyador de les eleccions pel seu nom i els d'esquerres que ho fes. Però per a Feijóo, que és l'epítom del conservador clàssic, donar suport a algú que fa campanya amb una serra mecànica li resulta francament difícil. No és el cas del sector ayusista del seu partit. A Buenos Aires s'hi van desplaçar Cayetana Álvarez de Toledo, que ha estat recentment nomenada portaveu adjunta al Congrés, i l'expresidenta madrilenya Esperanza Aguirre. En canvi, el govern espanyol hi va enviar una delegació de baix nivell: només el secretari d'estat per a Iberoamèrica, Juan Fernández Trigo, va acompanyar el rei Felip VI (aquest, per cert, va aparèixer molt somrient al costat de Milei en contrast amb la cara seriosa de la presa de possessió de Pedro Sánchez).
Santiago Abascal i Vox no fan més que sumar aliats en el camp internacional. A Buenos Aires, a més, hi van anar altres representants com Eduardo Bolsonaro, fill de l'expresident del Brasil, i el president del Salvador, Nayib Bukele, formant una mena d'internacional iberoamericana ultra que té en l'horitzó les eleccions nord-americanes de l'any vinent, en què Donald Trump aspira a tornar a la Casa Blanca. Vox és promotor de l'anomenada Carta de Madrid, un manifest que insta els països sud-americans a fer fora el "comunisme" de la regió, una ideologia que relacionen amb la Carta de Puebla, que apadrinen entre altres personalitats l'expresident espanyol José Luis Rodríguez Zapatero i l'uruguaià José Mujica.
A diferència de Feijóo, Abascal no té cap problema en declarar-se trumpista o fer costat sense fissures als bombardejos israelians sobre Gaza. El polític gallec no té referents a fora. I de la mateixa manera que enyora la vella CiU, també enyora els temps en què Angela Merkel, Nicolas Sarkozy o David Cameron dominaven la UE.
