PRIMÀRIES

Guillem Balboa: “Ens equivocam si pensam que sols hi ha en joc una partida entre Catalunya i l’Estat”

Guillem Balboa és el primer batle negre dels Països Catalans, des de fa dues setmanes també és el líder de MÉS

Guillem Balboa és el primer batle negre dels Països Catalans i, des de fa dues setmanes, també és el líder de MÉS. Al capdavant de la formació ecosobiranista comparteix bicefàlia amb la vicepresidenta del Govern i consellera de Turisme, Bel Busquets. Parlam amb el batle d’Alaró també perquè aquest dilluns farà 50 anys que varen assassinar el principal líder del moviment afroamericà pels drets civils dels anys seixanta, Martin Luther King Jr. El seu assassinat és considerat un dels magnicidis del segle XX.

A mi em passa una cosa amb vós, mai no us he vist negre.

És interessant, hi ha més gent que m’ho diu.

Voleu dir que hi ha més gent que us ho ha dit?

Sí que hi ha gent que no ho pensa. M’imagín que té a veure amb la quotidianitat d’estar integrat culturalment i lingüísticament i haver crescut i viscut amb gent que fa molts anys que em coneix. Crec que és la familiaritat, però la gent que no em coneix sí que se n’adona de cop.

Me’n vaig adonar quan algú va dir: “Si es presenta de cap de cartell a la presidència del Consell de Mallorca, serà ‘Yes we can”.

[Somriu] Us contaré una anècdota: vaig anar al mercat, a plaça, i davant meu hi havia una senyora gran que esperava per comprar i anava amb un nin. Per la situació, vaig deduir que el nin no vivia al poble, sinó que havia pujat a veure la padrina. El nin em mirava tot el temps, com de reüll, i en un moment donat, va dir: “Padrina, padrina, hi ha un negre”. I la padrina es va girar i va dir: “Això no és un negre, és en Guillem”. És curiós. Si comparteixes llenguatge, no només l’idioma, també la significació d’allò que dius, i comparteixes el món simbòlic i utilitzes el mateix codi, aleshores no ets un extern. Almenys és la meva experiència. Això és relativament senzill si parles d’un individu però, quan parles d’un col·lectiu, la cosa es complica una mica.

Llavors, és més complicada la socialització?

Quan vàrem venir a viure aquí, era l’any 69, jo tenia quatre anys, el concepte immigrant no existia, realment, i no s’aplicava al nostre cas. Nosaltres érem, no sé com dir-ho, érem refugiats, havíem vingut per motius polítics, però el cos social mallorquí ens veia com una cosa exòtica. No hi havia una connotació negativa, en la nostra arribada, sinó llàstima, condescendència, aquesta espècie de caritat cristiana. Era un poc patètic, però no tenia una connotació negativa. El concepte d’immigració i les connotacions que té venen després, als anys 80 i 90, quan grans grups de població es desplacen des d’Àfrica i d’altres indrets. És aleshores quan ja adquireix una connotació negativa més complexa.

Us veis com l’Obama mallorquí?

No, no. És evident que hi ha un fet sociològic i que Europa, i més encara Espanya, s’hi han incorporat tard i no l’han acabat d’assumir. Espanya ha deixat de ser una societat monoracial, ha deixat de ser una societat racialment homogènia. A més a més, Espanya no és una societat monolingüe, però no ho sap, de fet, no ho ha incorporat. La diversitat cultural d’Espanya no estava totalment assumida i ara s’hi han sumat altres diversitats. El país no ha assumit del tot aquest trencament, no es viu amb normalitat. El país no ha assumit que probablement haurem de canviar els esquemes de concepció de l’Estat. Els esquemes d’identitat estan en crisi. Què és ser espanyol? Què és ser mallorquí? Què és ser català? Hem de reinventar aquestes definicions bàsiques per pur instint de supervivència. I val a dir que és un repte molt bonic.

Aquesta necessitat de reinvenció arriba en un moment en què les llibertats i els drets fonamentals estan en perill.

Està en crisi la concepció bàsica de la democràcia, els pactes bàsics que s’havien assolit el 78. Fins i tot es qüestionen valors essencials d’Europa, com ara la justícia o la llibertat d’expressió i de pensament. Estam entrant en una situació molt perillosa en què t’has d’autocensurar, has de dubtar fins a quins límits pots exercir la teva capacitat d’expressió. Es despengen quadres d’una exposició perquè poden atemptar contra no sé què, se segresten llibres, hi ha rapers que tenen penes de presó per les lletres de les cançons, hi ha penes pel que puguis dir o no en tuits, curiosament hi ha condemnes per a uns i per als altres, no. És una situació demencial. Hi ha dues qüestions sobre les quals els pactes del 78 no varen acabar d’encertar. A Espanya encara no s’ha assumit la plurinacionalitat i una bona part dels problemes que tenim són per aquesta carcassa. L’Estat no accepta, no permet, no incorpora satisfactòriament la idea de plurinacionalitat. Si ho fes, no tindríem els problemes que tenim. És evident que el vestit ha quedat petit i encotillat i no dona més de si. I hi ha una altra qüestió, que no sé si s’hi ha ponderat prou, i és que tenc la sensació que la democratització o l’obertura de finestres no es va arribar a fer al món judicial. Així com es va fer en altres estaments, com ara a l’exèrcit, dins el món judicial no es va acabar de fer.

Heu oferit una mà al president del Parlament català, Roger Torrent. Com pensau ajudar Catalunya?

Recollim aquest suggeriment del president del Parlament de Catalunya perquè és necessari obrir un front ampli i transversal en defensa de la democràcia, perquè ens equivocarem si pensam que aquí el que està en joc és una partida entre Catalunya i l’Estat. És molt més, allò que està en joc, és tota la concepció de l’Estat que es qüestiona, i això, evidentment, inclou el conflicte català i moltes coses més.

Com plasmareu aquesta ajuda? Organitzareu una manifestació?

Més enllà de manifestacions, allò que s’ha d’obrir és la col·laboració i el treball amb altres forces polítiques, amb altres forces socials, sindicals... Per això parlam d’un front ampli. Nosaltres el que feim ara com a partit és traslladar la nostra veu i la nostra opinió sobre allò que es viu a Catalunya a altres forces polítiques europees. Enviarem cartes a partits polítics europeus, a instàncies europees, demanant un toc d’atenció sobre la situació d’involució que viu Espanya. No podem quedar aturats mirant-ho des de fora, pensant que només és un conflicte entre l’Estat i Catalunya. Pensem que hi ha gent que fa 160 dies que està en presó preventiva; és un disbarat, això. Hi ha polítics triats per les urnes que no tenen cap acusació en ferm i que són a la presó. A mi em sembla demencial i això és molt, molt greu. I no hem de perdre de vista que això és una esmena a la llibertat i a la democràcia. Hem de fer una crida al conjunt de la població i li hem de dir: necessitam despertar.

El batle d’Alaró pot ser un bon president per al Consell de Mallorca?

[Riu] La política municipal és una escola d’aprenentatge molt útil per la qual tothom hauria de passar. Es diu que és la política més propera i és així, és intensa i propera. Qualsevol batle podria ser un bon candidat per a la presidència del Consell de Mallorca. Si la pregunta és si jo em postul com a president del Consell de Mallorca, li he de dir que no, almenys en aquest moment.

Però no ho descartau?

És que, realment, quantes coses podem descartar en aquesta vida? Ben poquetes.

La consellera Fina Santiago diu que el millor cartell de MÉS seria ella com a primera a les llistes del Parlament, Ensenyat al Consell i Noguera a l’Ajuntament de Palma. Compartiu aquesta reflexió?

Jo crec que tenim molt bons candidats. Tots els que tenim en aquests moments, que han fet una passa endavant, em referesc a Miquel, Fina i Antoni, han demostrat amb escreix la seva vàlua al capdavant de les institucions on estan. Miquel va rescatar el Consell d’una situació catatònica en la qual es trobava, igual que Fina ho ha fet amb la renda social, que ha augmentat 189 euros. Són fets que s’han de fer valer. Dit això, jo crec que qualsevol dels tres és perfecte per a les institucions on es troben perquè ho han demostrat. Però, si fessin un canvi i anassin a altres institucions, jo no tenc cap dubte que també ho farien bé.

No us heu decantat per ningú?

Com a coordinador de MÉS he de ser bastant curós a l’hora d’expressar la meva opinió.

Seríeu partidari d’arribar a un consens abans d’anar a primàries?

Un consens seria bo, però si no s’arriba a un consens, unes primàries tampoc no serien una mala solució. De fet, el que nosaltres hem de valorar és que resolem aquestes coses amb primàries, no com altres partits, que ho fan de manera digital. Hi ha partits que ho fan digitalment i nosaltres ho resolem amb primàries. Cadascú explica el seu projecte i la militància els vota.

MÉS es pot permetre perdre peces com David Abril?

A David no el perdem com a actiu del partit. Sí que el perdem com a figura de primera fila i és una qüestió personal, és un esgotament d’anys intensos de feina. He de dir que és, clarament, un dels millors polítics que han passat pel Parlament. Té una capacitat de visió envejable del que és el panorama polític de Mallorca i cap on va i cap on hauria d’anar. Jo estic assegut aquí gràcies, en part, a homes com David. M’ha servit d’exemple, de guia, i sé que és una persona que tenim dins el partit, comptam amb ell i hi continuarem comptant, però el respectam, tot i que hem intentat que no fos així, i entenem que necessita un kit kat. Necessita una aturada perquè la dedicació i el desgast han estat intensos després de tants anys.

Hem començat parlant del color de la pell perquè dilluns fa anys que varen assassinar un dels activistes més reconeguts a favor dels drets dels negres. Us heu sentit mai discriminat?

Sí, és clar. Pensau que hi ha una discriminació de baixa intensitat que forma part dels prejudicis i està molt arrelada, té a veure amb la idea de supremacia occidental, que és blanca, masculina i d’una franja d’edat d’entre 30 i 60 anys. Mirau, per exemple, record que de petit hi havia la pintura de color carn, i quina és la pintura de color carn? Quan anava a llogar un pis sempre hi anava amb un amic o una amiga perquè sabia que si hi anava sol no me’l llogarien. Una vegada, fins i tot, m’ho varen dir: ‘Em sap greu, no és res personal, però m’estim més no llogar-lo a un negre”. I li vaig dir que li estava agraït per dir-m’ho perquè com a mínim, aquesta vegada, algú havia estat sincer. I després, quan vivia a Barcelona, a segons quines hores de la nit no anava sol per segons quins carrers. Aquestes pors, un home blanc no sap què són; una dona, sí. Els homes hem gaudit d’uns privilegis que no tenen les dones i això és el mateix amb els negres. Les dones ens poden entendre, perquè quan parlam del masclisme que suporten cada dia és aquesta mateixa percepció. Mon pare em deia: “Els blancs no saben que són blancs perquè no necessiten saber-ho. Però nosaltres necessitam saber-ho”.

Catalunya té el Barça, que ajuda a cohesionar un país divers. Ens manca un nexe d’unió?

Hem de trobar un punt comú per poder sentir-nos identificats, no n’hi ha prou amb les panades, l’arròs brut i les padrines, sense intenció de menystenir-les.