Darrere del 12 d'Octubre
BarcelonaFa un parell de setmanes, la convenció del PP evidencià fins a l’extrem que, en el discurs de la dreta espanyola, l’ultranacionalisme monoidentitari i excloent va de bracet amb una defensa abrandada i antiindigenista de la “hispanitat”; són les dues cares de la mateixa moneda, la doble projecció –cap endins i cap enfora– d’un mateix complex. Un complex que sembla de superioritat i, en rigor, és d’inferioritat.
Així, vàrem sentir José María Aznar i, naturalment, la seva deixebla favorita, Isabel Díaz Ayuso, blasmar fins i tot que el papa Francesc hagi demanat perdó a Mèxic pels “pecats” de l’Església catòlica en el curs d’una evangelització que és inseparable de la conquesta a punta d’espasa i de mosquet. Tant l’un com l’altra es van mostrar “orgullosos” que Espanya hagués portat a l’altra banda de l’Atlàntic “el catolicisme i, per tant, la civilització i la llibertat”, al mateix temps que exaltaven, com sempre, “la unitat d’Espanya”, la “nació única”, etcètera.
Després, igual com el bufó que segueix i imita els amos, aparegué en escena Toni Cantó i aprofità una compareixença justificatòria del seu xiringuito patriòtic davant l’Assemblea madrilenya per retre, ell també, un sentit homenatge a la “hispanitat”. Cantó –que deu ser llicenciat en història d’Amèrica per la Universitat de l’Ànec Donald– afirmà (i ho deixo en versió original): “Quiero reivindicar con orgullo el legado histórico. No creo que seamos colonizadores ni conquistadores, ni nada parecido. Yo creo que cuando España llegó a aquel continente liberó al continente. No lo conquistaron, lo liberaron, porque si no no es posible entender cómo unos cientos consiguieron liberar tantísimos miles de personas de ese continente que estaban absolutamente sojuzgadas por un poder que era absolutamente brutal, salvaje e incluso caníbal”.
L’Amèrica precolombina no estava governada per un poder sinó per milers de poders, des de grans imperis (l’asteca, l’inca…) fins a estructures tribals molt primàries. Entre aquests grups humans, al tombant dels segles XV i XVI, n’hi havia de dominants i de dominats, i és ben sabut que els conqueridors van utilitzar els antagonismes entre els uns i els altres per reclutar aliats i auxiliars. Els Cortés, Pizarro i companyia també es van beneficiar –ho recordo perquè el senyor Cantó ho deu ignorar– de la superioritat que els donaven les armes de foc i d’acer, els cavalls, etcètera. I sí: els asteques practicaven sacrificis humans. No em sembla que la Castella de les fogueres de la Inquisició els pogués contemplar amb gaire superioritat moral.
Un artefacte de l'Espanya més nacionalista
En tot cas, sobre l’entusiasme del PP d’avui per la Hispanidad, es pot dir que de casta le viene al galgo perquè la “hispanitat” és un artefacte ideològic fabricat i promogut des de principis del segle XX per grups i persones identificats amb l’Espanya més nacionalista i reaccionària, amb noms com Ramiro de Maeztu, el XVII duc d’Alba, Antonio Goicoechea, el cardenal Gomà, José María Pemán i, en els anys de la seva dictadura, el general Miguel Primo de Rivera.
Abans, durant el segle XIX, la relació d‘Espanya amb les repúbliques americanes que se n'havien independitzat per les armes entre el 1810 i el 1825 fou entre dolenta i pèssima. Madrid trigà decennis (en el cas del Perú, quaranta anys) a acceptar-ne la pèrdua i a reconèixer la plena sobirania dels nous estats. A sobre, entre el 1865 i el 1866 el reialme d’Isabel II lliurà una guerra absurda contra Xile, el Perú, l'Equador i Bolívia, conflicte que enrarí els vincles entre l’antiga metròpoli i les antigues colònies durant dues dècades més. La persistència del domini espanyol a Cuba i les guerres que s’hi lliuraven per impedir l’emancipació de la perla de les Antilles no ajudaven gens a dissipar, entre els hispanoamericans, la idea d’una Espanya rancuniosa que, si pogués, els reconqueriria.
Amb els antecedents abans esmentats durant el primer terç del XIX, és sota el franquisme –durant la Guerra Civil i els anys 1940– quan el concepte d’Hispanidad assoleix la plenitud propagandística i discursiva i esdevé la base per construir un veritable cos de doctrina reaccionària, una peça essencial de la teoria del Movimiento Nacional. Per què? Doncs perquè en aquells temps de models imperials (el Tercer Reich, l’Impero mussolinià…) que el règim de Franco no podia emular més que en la retòrica, la “hispanitat” –és a dir, la suposada unitat ètnica (el Día de la Raza, recorden?), cultural, espiritual i moral entre els pobles establerts des de la Terra del Foc fins al Río Grande, sota el magisteri de la madre patria Espanya, això dotava la dictadura d’una ficció d’imperi, d’una il·lusió de gran potència, d’una compensació psicològica a les misèries de la postguerra.
Constato sense sorpresa que, també en matèria d’Hispanidad, el PP beu de les seves fonts baptismals. “El nuevo comunismo en Latinoamérica se llama indigenismo. El indigenismo sólo puede ir contra España”, sentencia Aznar. “Entiendo que los comunistas se avergüencen de su país”, escup Cantó a les esquerres madrilenyes. Neofranquisme? Hi sobra el prefix.
