Del debat sobre el futur del partit al retorn de Monedero: la crisi de Podem en 5 claus

Iglesias pren les regnes del partit a nivell territorial després de fulminar la mà dreta d'Errejón, Sergio Pascual. Els 'pablistes' aconsegueixen el control de la comunicació

20 de desembre del 2015. La plana major de Podem es concentra a la plaça de la Reina Sofia de Madrid per celebrar uns resultats electorals molt per sobre del que pronosticaven les enquestes. Amb la suma de les confluències territorials –una feina titànica gestionada, sobretot, pel número dos del partit, Íñigo Errejón–, Pablo Iglesias ha aconseguit situar-se a només mig milió de vots del PSOE. El 'sorpasso' no ha estat possible, però el nou partit està en condicions d'intentar mirar de tu a tu els socialistes.

Però aquella celebració es va convertir en un gerro d'aigua freda per a un sector de Podem. Juan Carlos Monedero, ex número tres del partit, va pujar a l'escenari sota l'ovació i aplaudiments d'una part dels seus. Iglesias el va abraçar efusivament i li va donar la paraula. Com en els vells temps, va començar a cantar el 'Puente de los franceses', el que acostumava a fer a cada míting abans de la seva dimissió de la direcció. Errejón s'ho mirava amb recel. Era el retorn d'una vella guàrdia que durant mesos i, sobretot, en campanya, havia aconseguit allunyar. Al costat de Monedero hi havia Luis Alegre, secretari general de Podem a Madrid i arrel de la rebel·lió territorial de la setmana passada; i també Tania Sánchez, exparella d'Iglesias, que va lluitar fins a l'últim moment per tenir un lloc a les llistes de Madrid el 20-D enfront del sector d'Errejón.

Fora de la cotilla electoral, Iglesias es va desfermar i va convidar els seus a la festa. Amb la purga de Monedero a principis d'any per l'escàndol fiscal, havia perdut un dels puntals del partit davant un equip molt més tècnic, de rates de biblioteca, els anomenats 'errejoners'. Des del 20-D, la pugna entre els 'pablistes' i els 'errejoners' sobre l'estratègia a seguir amb el PSOE i a nivell territorial no ha cessat. Fins a explotar fa dues setmanes amb el discurs irat d'Iglesias al ple d'investidura, la rebel·lió a la Comunitat de Madrid la setmana passada i el cessament fulminant ahir del número tres del partit i substitut, almenys a nivell mediàtic, de Monedero, Sergio Pascual, el secretari d'Organització. D'aquesta manera Iglesias obté el control de l'aparell territorial del partit.

Dimarts a la nit, després de saber-se la notícia, Errejón va decidir donar suport a Pascual a través de Twitter. No va piular res, però sí que va retuitejar el missatge de comiat de Pascual i va fer 'like' a tot de companys de l'univers de Podem que criticaven la decisió del secretari general del partit.

Errejón estava atent a Twitter en agradar tots els que lloaven la tasca de Pascual, convertint en favorits els seus tuits. Aquest dimecres, ni ell ni cap dels seus afins tenen concertades entrevistes ni aparicions públiques. Iglesias també ha assolit el control de l'aparell de comunicació del partit. És fàcil saber si algú dins de Podem és 'pablista' o 'errejoner': només cal veure quin gest fa als mítings. Si té el puny alçat serà partidari d'Iglesias, si fa el símbol de la victòria serà partidari d'Errejón [veure imatge de la celebració del 20-D].

Repassem la crisi de Podem en cinc claus.

1. Les negociacions amb el PSOE

El xoc entre famílies dins el partit va sortir a la llum durant el primer debat d'investidura de Pedro Sánchez. Iglesias va fer un discurs molt dur en contra del PSOE, acusant-los de tenir un passat " tacat de calç viva". Unes declaracions que buscaven fer saltar pels aires tots els ponts amb els socialistes en plenes negociacions per a la investidura. La sortida de to d’Iglesias, sobretot en el torn de rèplica, va tornar a fer aflorar les dues ànimes de Podem: els partidaris de mimar les bases del PSOE –encara que sigui de cara a la galeria– i els que opten directament per dinamitar els ponts amb els socialistes. Aquestes dues ànimes van quedar reflectides a l’hemicicle. Mentre Iglesias s’incendiava, la cara d'Errejón era un poema. El sector més afí al número dos de Podem lamentava que podien pagar molt cara la “sortida de to” del seu líder, mentre que altres intentaven minimitzar-ho. Dos dies després, en el segon debat d'investidura, Iglesias va moderar clarament el to.

2. El conflicte territorial

Només una setmana després, i en un moment en què semblava que els problemes d'estratègia s'havien resolt, que Errejón i Iglesias tenien clar que s'havia de dir 'no' de moment a Sánchez i forçar l'entrada al govern, explota l'etern problema de Podem a la Comunitat de Madrid. Comença amb la dimissió d' Emilio Delgado, secretari d’organització de la federació madrilenya i home pròxim a Errejón, que va renunciar explicitant una crítica contundent a Luis Alegre, líder de la direcció de Madrid i dirigent de confiança d’Iglesias. El sotrac madrileny es va ampliar amb la dimissió de nou quadres més que van donar suport a Delgado. La direcció estatal va intentar desactivar el sisme intern amb missatges de complicitat a les xarxes socials i dards contra el PSOE, però a Podem són conscients dels fronts que tenen oberts a nivell territorial.

Com el de Galícia, on el secretari general, Breogán Riobóo –que es nega a abandonar el càrrec i pretén presentar-se a les primàries–, ha denunciat aquesta setmana les ingerències d’Iglesias per fixar el rumb. La formació ha de resoldre el debat intern amb prou celeritat per afrontar amb garanties les eleccions gallegues de la tardor. De moment, ja ha solucionat la situació a Euskadi –on encara no tenen candidat a lehendakari però sí, secretària general– i a la Rioja, però a Cantàbria segueix una ferida oberta i, sobretot, a Catalunya. Albano Dante Fachin, diputat de Catalunya Sí Que es Pot, s'ha postulat per la secretaria general, mentre que el candidat oficialista que es perfila des de Madrid és Raimundo Viejo, diputat d'En Comú Podem al Congrés. De fons hi ha la pugna entre la direcció estatal i Ada Colau sobre el paper de Podem a Catalunya.

3. El retorn de Monedero

Després del 20-D, Monedero ha anat assumint més pes dins la direcció del partit. Tot i no tenir cap càrrec, se l'ha enviat a Catalunya a fer campanya per la llista oficialista, o és freqüent veure'l pels passadissos del Congrés. Fonts de la secretaria política del partit, l'òrgan controlat per Errejón, asseguren que cada dos per tres es veuen obligats a apagar focs que Monedero encén per no callar quan ho hauria de fer. Va seguir també el debat d'investidura des de la tribuna de convidats.

4. El control del discurs

Qui té el control del discurs al partit és justament la secretaria política. Cada dia envia un argumentari amb els temes candents i com respondre'ls. El to acostuma a ser moderat i intenta no trencar els ponts amb el PSOE, almenys de cara a la galeria. El el sector anticapitalista del partit, encapçalat per la líder andalusa, Teresa Rodríguez, i l'eurodiputat Miguel Urbán, no opina el mateix. Aquest sector va fer la setmana passada una crida a desistir de la negociació amb el PSOE i forçar noves eleccions, un míssil a l’estratègia del secretari general, que de moment no ha recollit èxits. Rodríguez ha estat sempre un dels sectors díscols amb la direcció. Es va evidenciar en l'assemblea fundacional de Vistalegre la tardor del 2014, quan el seu corrent, més assembleari, va perdre davant l'hiperlideratge d'Iglesias. Però l'estratègia de la líder andalusa es va imposar al sector d'Errejón després de les eleccions a la Junta i el seu 'no' a pactar amb Susana Díaz.

5. L'horitzó electoral

A Vistalegre va vèncer el "Podem per guanyar", davant del "Podem per protestar". Fonts del partit reconeixen que, davant un possible nou escenari electoral, s'haurien de replantejar l'estratègia a seguir, ja que no ha estat possible fer el 'sorpasso' a la primera al PSOE. És a dir, celebrar un nou congrés per veure el rumb del partit. No està clar que les confluències tornin a anar agafades de la mà de Podem si hi ha eleccions. Per una banda, Compromís ja ha certificat el seu allunyament al Congrés, i el debat amb En Marea a Galícia segueix obert.

En una carta oberta a la militància i als cercles, Iglesias intentava desmuntar les tesis que una nova convocatòria electoral suposaria un llast per al partit i recordava "la remuntada" durant la campanya electoral. " No perdem la passió, no perdem aquesta brillantor", reclamava.