Gonzalo Boye: "El cas de Valtònyc és paradigmàtic: va començar com un tema absurd i ha acabat a Bèlgica"

PalmaÉs l'advocat que planta cara a les clavegueres: tant com a acusació com a defensa. Gonzalo Boye (Xile, 1965) ha representat Carles Puigdemont i Edward Snowden, però també s'ha querellat contra Israel i els assessors de Bush. Ara, en el seu darrer llibre, ¿Cloacas? Sí, claro –que presenta aquest dimarts a la UIB–, s'hi enfronta des de la seva història personal com a defensa en el cas del Procés de Catalunya. Boye qüestiona així les estructures de poder de l'Estat i el funcionament de la justícia espanyola, la mateixa que el va empresonar el 1996 per col·laborar en el segrest d'Emiliano Revilla per part d'ETA. Però el xilè va convertir la condemna en una oportunitat. Durant els sis anys que va estar a la presó va ser quan es va matricular i va completar la llicenciatura de Dret.

¿Cloacas? Sí, claro pareix el llibre més personal d'aquesta mena de trilogia. Amb quina intenció el vàreu començar a escriure?

— Agaf un cas personal, però el que vaig descrivint és tot el que està passant. Crec que hi ha coses que estan francament malament del que veim cada dia i de com funcionen les clavegueres de l'Estat. Ho veim en el judici de Villarejo, en l'articulació de l'operació Kitchen i l'operació Catalunya.

Vós mateix vàreu arribar a dir davant la jutgessa que us perseguien "simplement per exercir la vostra professió". Com pot passar això i per què és un problema que faceu la vostra feina?

— Perquè quan un fa la feina bé i amb èxit, qüestiona casos que abans no s'havien qüestionat. I això és molest per a determinades persones que intenten utilitzar els recursos de l'Estat per perseguir els opositors. Això no ha passat només a Espanya, també ho hem vist al Brasil, amb Lula; i a l'Equador, amb Correa. Però a Europa se suposa que no hauria de succeir, i està passant.

De fet, el llibre mostra una part de la justícia que tal vegada no tothom coneix i, a més, la posau en dubte. Quines disfuncionalitats hi ha en la justícia espanyola?

— Per una banda, hi ha la manera d'accedir a la professió de la justícia, que no és la més adequada. Per altra banda, hi ha usos espuris de la justícia i la manca de contrapesos per part de l'Estat. Quan algú vol exigir una responsabilitat al jutge, ha de fer-ho davant el jutge també. No hi ha cap altre poder de l'Estat que qüestioni aquest poder. És l'únic que és autàrquic, que es controla a si mateix i no respon davant ningú més que ell. I això no és així en cap altre país. Per exemple, qui ha controlat tots els doblers que s'han gastat en el procediment contra Puigdemont? Això no ho sabem perquè no hi tenim accés.

Com definiu el concepte lawfare? Quin cas seria un bon exemple?

— Bàsicament, és l'ús espuri dels mecanismes jurídics per anul·lar o aniquilar els opositors. Per exemple, a l'expresident Lula Da Silva –a banda d'empresonar-lo– varen fer que no pogués accedir a la presidència del Brasil. Després, s'ha demostrat que el jutge que va arribar a ser ministre del mateix opositor de Lula era corrupte. O, en el meu cas, el mateix jutge i el fiscal han arribat a acords il·legals amb determinades persones i han deixat en llibertat un presumpte assassí a canvi que declari en contra meva. Això, algun dia, s'haurà d'investigar.

El concepte lawfare té molt a veure amb les protagonistes del vostre llibre, les clavegueres. Què són les clavegueres?

— Són poders de l'estat o nuclis de poder de dins que fan servir els recursos i la credibilitat de l'estat per a les seves pròpies finalitats. Ara estam veient com un exministre d'Interior i policies coaccionaven el senyor Bárcenas per protegir altres polítics dels seus partits. O veim com uns senyors varen utilitzar un banc per coaccionar perquè determinades persones no varen voler prestar-se en l'operació Catalunya i en molts casos d'independentistes catalans. Si hi ha alguna cosa que l'independentisme català ha fet és posar damunt la taula una sèrie de disfuncions de l'Estat que feia molt de temps que es practicaven.

Quin paper han jugat els mitjans en tot això?

— Els mitjans hi han jugat un paper de periodisme d'estat, un periodisme oficial que no és periodisme, sinó un eufemisme. Fa res, vaig llegir el llibre El jefe de los espías, en què l'autor xerra d'una xarxa de col·laboradors, en què tots eren periodistes. Si els fets daten dels 80, aquesta gent deu tenir uns 60 anys i probablement estan ocupant llocs importants als mitjans de comunicació actualment. Això és com quan els mitjans es varen posar d'acord amb el terme "fugat" per referir-se a la situació de Puigdemont. Hi havia evidències i proves que demostraven que no estava fugat, però aquest ha estat el discurs que s'ha transmès.

Això també ha passat en el vostre cas. Malgrat haver defensat les víctimes de l'atemptat de la T4, us continuen recordant com a col·laboradors d'ETA. I ho veim amb més casos, mentre que d'altres passen desapercebuts. És un mal endèmic del periodisme espanyol?

— Això és periodisme d'Estat. No hi ha activitat periodística, sinó una reproducció d'un discurs lliurat per uns grups de poder enquistats en els aparells de l'Estat. Això és així i ho veim cada dia.

Precisament contra tot això neix Mongolia, revista que vàreu dirigir. Per què calen mitjans com aquest?

— No sé si Mongolia arriba a aquests nivells, però fan falta mitjans independents que no tinguin deutes polítics ni de creació amb entitats poderoses, que expliquin la veritat. Un repàs de la premsa general fa la sensació que tot pareix ser la mateixa notícia explicada des de diferents punts de vista, quan el que tocaria és que cada mitjà tingués les seves pròpies notícies.

La vostra trajectòria inclou casos com ara la defensa de Snowden i Puigdemont, i l'acusació contra Bárcenas i les querelles contra els assessors de Bush i Israel. En aquest sentit, què considerau que és més complicat: enfrontar-se a les clavegueres o defensar-se'n?

— Les dues coses són complexes, però veim el dret com una eina per combatre la realitat, un instrument de solució de conflictes per canviar. És el que intentam fer.

A propòsit d'això, vós vàreu fer tant d'acusació com de defensa de terroristes. Com en el periodisme, existeix l'objectivitat com a advocat?

— Som defensors del dret a la defensa, de qui ens ho demana. I si el cas sembla interessant, l'agafam. No agafam tots els casos, però hi ha situacions de casos que a qualsevol advocat li crida l'atenció, per la part tècnica i pel desafiament. Però moltes vegades s'intenta identificar l'advocat amb el cas que defensa, mentre que allò que defensa és el dret a la defensa.

Només queda una setmana perquè la justícia belga es pronunciï sobre l'extradició de Valtònyc, el qual també defensau. Per on pensau que es podria decantar la justícia?

— No ho sabem. Però el cas ja l'hem anat desinflant bastant i veurem què resol. Nosaltres ens hem sotmès al dictat de la llei i farem el que digui. En tot cas, si no hi estam conformes, recorrerem. Sigui com sigui, és un cas paradigmàtic: un tema que era tan absurd ha acabat degenerat en una condemna a Espanya i en una derogació per inconstitucionalitat a Bèlgica.

Com a xilè, què creis que suposa el triomf de Gabriel Boric per al país?

— És el punt que fa fallida la transició a la democràcia i és el començament de la consolidació d'aquesta. Una vegada més, crec que és un triomf i que reflecteix la voluntat de canvi i compromís amb el futur.

Què pensau dels missatges que el titllen d'"extrema esquerra" o "totalitarista"?

— Mai he sabut que Boric sigui d'ultraesquerra, però sí que el seu oponent era d'ultradreta, fill d'un nazi i fervent seguidor de Pinochet. Davant això, Boric és progressista, d'esquerres i, evidentment, un demòcrata.