Tots els tombs de Ciutadans fins a liderar les enquestes

BarcelonaA punt de fracassar abans de començar a caminar i prop de desaparèixer el 2010, Ciutadans frega, onze anys després del seu naixement, el seu moment més dolç. Les enquestes del 21-D situen el partit taronja en disposició de convertir-se en la força més votada a Catalunya, una posició de privilegi a la qual arriba després d’una trajectòria farcida de tombs: els que han portat la formació d’Albert Rivera a passar de reivindicar-se socialista democràtic a abraçar amb passió el liberalisme; de basar tot el seu programa en la lluita contra la immersió lingüística a reivindicar com a seva la bandera del peix al cove.

En el camí entre el partit que sempre ha sigut i el partit que vol ser, Ciutadans ha patit no poques turbulències. Des que el 2006 l’enfrontament entre els dos bàndols que es disputaven el lideratge de la formació en la seva fundació va obligar a improvisar i escollir el president per ordre alfabètic-ungint per sorpresa un desconegut Albert Rivera-, el partit taronja ha sigut sovint protagonista de fortes pugnes internes que han posat en qüestió el seu futur. La divisió es va fer palesa ja en la seva primera legislatura al Parlament, quan, dels tres diputats que van començar, només Rivera va acabar l’any militant a Ciutadans. Una trencadissa motivada per l’acord que el partit taronja va assolir a les eleccions europees amb la formació ultraconservadora Libertas, en el que va ser el pitjor moment de l’encara president de Ciutadans, que fins i tot va veure perillar la seva candidatura.

Tanmateix, la formació taronja va demostrar resistència i, malgrat que les enquestes apuntaven que podia quedar-se fora del Parlament, va aconseguir el 2010 repetir els tres diputats a la cambra catalana. Salvat el match ball, els primers compassos del Procés -amb Artur Mas convocant eleccions anticipades després del cop de porta de Mariano Rajoy al pacte fiscal- van dur Ciutadans a treure nou diputats el 2012.

Van ser, però, unes altres eleccions europees el veritable punt d’inflexió per a Cs. L’entrada de Podem al Parlament Europeu el 2014, i la sacsejada que va provocar, va fer que molts a Espanya busquessin el que Josep Oliu va batejar com un “Podem de dretes”. Va ser l’oportunitat somiada per Rivera, que feia un any que passejava per l’Estat el seu somni d’arribar al Congrés i que es va afanyar a oferir-se com a antídot al partit lila. A partir d’aquí, les enquestes van començar a inflar les expectatives de Ciutadans gairebé a la mateixa velocitat que la formació mudava d’ideals. De ser en el seu naixement una formació nodrida bàsicament de desencantats amb el PSC pel seu pacte amb ERC, Ciutadans va passar a dretanitzar-se, mostrant-se sovint com el partit que podia aprofitar el desgast d’un PP arrasat per la corrupció i la crisi econòmica. Un gir culminat en l’últim congrés, quan es va abraçar definitivament l’ànima liberal del partit, desterrant qualsevol referència al socialisme.

L’únic que no ha canviat és, però, la seva lluita ferotge contra l’independentisme. El rostre més dur contra el Procés, l’escola catalana i els mitjans públics, això sí, acostuma a mostrar-lo Rivera a Madrid, mentre que a Catalunya Inés Arrimadas modula el seu to fins al punt d’intentar fer seva la bandera del peix al cove. Una bandera que, ara, els pot portar a guanyar unes eleccions, un escenari que fa tres anys ningú a Ciutadans havia somiat.