Tenc una amiga que, quan varen repartir la quota de pecats capitals per persona, li deixaren la mandra en blanc. A mi em tocà la seva, la meva i la d’algú més. Segur. Em té per un gandul i m’envia l’enllaç d’un pòdcast on debaten sobre el potencial polític de la mandra. Creu que m’hi puc sentir identificat. Em demana que l’escolti. I, només de llegir-ne la descripció, em fa moltíssima... peresa. Són dues dones amb una verborrea insuportable que teoritzen sobre idees llegides a uns altres sobre una cosa que, dic jo, hauria de ser més simple: el dret o el goig de no fer res, de tombar-se a descansar fins a quedar-se adormit. Tenen el tic de qui pateix FOMO (la por de perdre’s experiències) i acusen el sistema capitalista i laboral d’un sotmetiment del qual difícilment podem escapar. Acaben estressant-me i només pens que és impossible que aquestes locutores descansin, per pura hiperactivitat. Jo ja em cans només d’escoltar les seves teories. Per descomptat que la feina és alienant i els sous són una porqueria, però gaudim, almenys, del descans.
Fa ja uns anys vaig viatjar amb uns companys de feina. M’hauria quedat en aquella ciutat els cinc dies. No sé molt bé com, vàrem acabar visitant les capitals de tres països diferents. En cinc dies! No és que jo sigui mandrós, és que això és un infern. I, per descomptat, no unes vacances. En el vol de tornada vaig dir que mai més. En el meu darrer viatge, m’aixecava, preparava el berenar per a tothom i em tornava a tombar al llit a llegir. Podíem sortir al carrer gairebé al capvespre. Un passeig sense excessives aturades i ja veurem... La perfecció. Jo som d’aquests que arriba a les taquilles d’un monument, li diuen que no hi ha tiquets, que les entrades s’havien de comprar amb antelació, i pensa que no hi ha cap problema. M’és igual perdre’m la meitat dels imprescindibles d’una ciutat si després acab tombat a la gespa d’un parc o xerrant en un bar amb algun vilatà. Zero FOMO.
La meva amiga, malgrat ser metòdica i organitzada, és la companya perfecta de viatge. Junts perfeccionàrem en alguns viatges aquest ‘no fer res’ sense mirar el rellotge. Li escric després d’escoltar el pòdcast (amb molt d’esforç) i em diu que esperava que m’hi sentís identificat. No la crec. Em coneix massa per no saber que aquestes cotorres m’enervarien. Tant de bo la vida ens tingui més viatges reservats per exercir-hi de vagues.
