Ni xenòfob ni catastrofista
Des de fa molts anys la sociolingüística sap que aspirar a aconseguir que la població lligada a un territori utilitzi per igual una llengua petita (anomenada pròpia o vernacla) i una gran llengua mundial sempre acaba igual: de manera lenta però inexorable la gran llengua hi avança i la petita hi retrocedeix. Dit altrament, sap que aquest marc o model –anomenat bilingüisme social– ni és estable ni garanteix cap igualtat sinó que és un procés pel qual la gran llengua es va nativitzant –va substituint la vernacla també com a llengua íntima i personal– i la petita es va minoritzant. I jo afegiria que és, a més, la millor estratègia per aconseguir que aquest procés sigui paït pels parlants de la vernacla, a qui es fa creure –gràcies a l’enorme capacitat de crear opinió de la gran llengua i la relativa lentitud del canvi– que les dues llengües es poden mantenir i es mantenen en igualtat (i fins i tot que la gran retrocedeix). Parlo d’un fet universal, científicament contrastable i mai desmentit. Doncs bé, en aquest petit país, al·ludir a aquest supòsit sociolingüístic i aplicar-lo pertinentment a la relació castellà-català a Catalunya ha fet que, immediatament, des de l’espanyolisme et titllin de xenòfob, i des del catalanisme, de catastrofista.
La primera acusació no sorprèn. Com més violent i autoritari és un projecte polític, més extremista és, també, desqualificant a qui s’hi oposa. És el que fan els dictadors quan titllen de terroristes els seus opositors demòcrates. Qui vol que un estat amb diverses llengües acabi tenint-ne només una, ha de desqualificar radicalment tota anàlisi que ho evidenciï. La segona acusació, en canvi, s’explica per raons més complexes, subtils i reveladores. En concreto tres. 1) L’optimisme tàctic: “Digues que va bé perquè no es desanimin”. Enric Gomà, potser el seu últim gran apòstol, encara el predicava dimarts a Catalunya Ràdio, on va maldar per fer una impossible lectura positiva de l’últim informe d’Educació amb arguments tan inversemblants com peregrins. 2) No posar en perill la ja precària convivència lingüística. Dir que l’ús del català només pot avançar a Catalunya fent retrocedir l’ús del castellà, tot i ser incontrovertible, genera rebuig en bona part dels catalans castellanopensants. Per això el junquerisme, en ple unilateralisme màgic, proclamava: “En castellà també, sisplau”. 3) La impotència per posar-hi remei: la falta de consens social i autogovern per impulsar una política lingüística que desbordi el marc del bilingüisme social. La por, més que justificada, que Espanya hi vegi un casus belli del qual podríem sortir molt malparats.
Un dels analistes més fins que tenim ens cridava diumenge passat a presentar batalla pel català (“per l’existència”) i feia una interessant matisació: “No soc partidari del catastrofisme però sí de mirar la realitat cara a cara”. La frase em suscita una pregunta: ¿no ha sigut justament per no haver de mirar la realitat cara a cara que hem titllat de catastrofista el diagnòstic precís i acurat que ens mostrava la magnitud del repte que encarem?
