24/03/2024

La xarxa xinesa

2 min

Potser una de les paradoxes més estridents del progrés és la que ens recorda que amb cada bugada perdem un llençol, o que per cada pas que sembla que fem cap endavant al mateix temps en fem algun cap enrere. Quan va aparèixer internet, semblava que arribava un nou capítol feliç en la història humana, una època d’esplendor i coneixement sense límits, que faria que tothom pogués accedir a la informació i al coneixement, i a l’oportunitat de treballar còmodament des de casa. Trenta anys després, només proliferen els llibres que ens parlen del capitalisme de la vigilància i del control algorítmic de la població, de les atencions trencades, de la superficialitat dels continguts i les consciències, i de la radicalització i polarització social que motiven les xarxes socials. Aquestes són els protagonistes d’internet, no la Viquipèdia o les hemeroteques. 

Internet, com abans la televisió, podria servir per a moltes coses, però els seus amos l'han convertit en una manera de vendre i entretenir les masses, de portar-les allà on en cada moment interessi amb vista als comptes de resultats. Als EUA s’han adonat que una de les xarxes socials principals és xinesa, i que des d’una potència rival es controlen les dades dels més de 170 milions d’usuaris que TikTok té al país de Biden. Per això, l’administració d’aquest president ha decidit vetar-la, o almenys amenacen de fer-ho si la companyia no canvia de mans en el proper mig any. Sabent que el jovent es passa hores, cada dia, enramat a aquesta xarxa, i de la importància que poden tenir els continguts per a la propera contesa electoral, la prohibició agafa tot el sentit; a més, amb l’esquer que si guanya no la prohibirà, Trump pretén ara captar el vot del jovent que encara vol continuar gaudint dels continguts de la xarxa xinesa, una de les algorítmicament addictives. No cal dir que el populisme de dretes, que s’estén tan agrament per les nostres democràcies, sol ser poc procliu a regular la gestió d’aquestes empreses. El que sabien els espies durant la guerra freda és una collonada en comparació amb el que ara es pot arribar a controlar. Però sembla que, entre nosaltres, a Europa, no hi ha ningú preocupat perquè les nostres dades siguin emmagatzemades i processades –i tornades a vendre– per empreses sota el control d’un govern autoritari. Sabent que les dades personals són ara mateix la mercaderia més valuosa del globus (per sobre de l’or, el petroli, l’urani), com no veure que deixar partir aquesta informació és una forma d’empobriment i de posar-nos en mans de gestors d’interessos ben tèrbols? Aquest és el problema que hauria de crear debats entre la ciutadania, però precisament és aquesta tecnologia la que determina els debats. El mitjà és el missatge, deia el clàssic; i ara hem vist que tenia tota la raó: és el mitjà el que oculta el missatge, o que fa del missatge, el contingut, l’esquer amb el qual distreure’ns del problema que ell mateix crea. 

Escriptor
stats