Vulnerabilitat tecnològica
Tot i que al final no va durar ni vint-i-quatre hores, l’apagada massiva de dia 28 d’abril va dur la Península a un escenari semblant al que veiem a les sèries apocalíptiques de televisió i va generar un conjunt de situacions d’allò més interessants. Una de les manifestacions més immediates que es van evidenciar va ser la forta dependència que tenim de la tecnologia que fa ús de l’energia elèctrica per funcionar. Sense corrent, els centres de treball han de tancar, bona part del transport públic s’atura, els semàfors no funcionen i la ciutat passa de ser un món ordenat a un lloc hostil i ple de perills. El trasbals no es limita a l’espai públic, sinó que es dona també a les llars, on no es pot cuinar, no surt aigua de les aixetes i els infants esdevenen insuportables sense la televisió i la wifi.
Aquesta dependència dona pas a una segona manifestació: la vulnerabilitat. Encara que en general no es van produir danys ni desgràcies personals, dia 28 es produïren situacions molt curioses que demostren fins a quin punt aquesta dependència ha generat noves vulnerabilitats. Un exemple d’això varen ser els milers de persones que, sortint de la feina o de les aules, no varen poder agafar el transport públic i l'única opció que tenien per tornar a ca seva era anar-hi a peu. Però va resultar que tampoc funcionaven les aplicacions de geolocalització dels mòbils i, de cop i volta, foren conscients de no saber ben bé on eren ni com podien arribar a ca seva.
En una gran ciutat és gairebé impossible conèixer tots els carrers, però fa vint anys no era comú que un resident, tret que fos una persona molt distreta, es perdés o es desorientés en el trajecte habitual entre el seu lloc de feina i ca seva. Avui, ser distret i no fixar-se per on es va, és la regla general d’una majoria de persones que deambulen amb els auriculars posats, mirant la pantalla del mòbil i anant d’un transbord a un altre fins que des de la megafonia o una pantalla se'ls indica que han arribat a la seva destinació.
Això ens fa pensar en una tercera manifestació. A més de vulnerables, la tecnologia ens abdueix i ens fa absents de l’experiència quotidiana d’allò que ens envolta, dels llocs per on passam o les persones que, sense saber qui són, ens topam cada dia, a les mateixes hores. Connectada als seus aparells, molta gent es mou com si no hi hagués ningú al seu costat, com un ramat d’autòmats programats per veure i sentir només allò que és necessari.
Hom pot pensar que aquest efecte evasiu de la tecnologia té aspectes positius. No veure la realitat que ens envolta sovint implica no haver de percebre la misèria, la injustícia o la marginació del nostre entorn. La tecnologia ens proporciona una realitat que s’adapta a allò que volem veure, i per això no fa falta saber on som realment. El món ple de sensacions i experiències que ens ofereix ve acompanyat de la creença que som nosaltres els que l’elegim, i ja ens va bé que sigui així.
Com a l’univers d’Orwell, tots sabem que la tecnologia ens vigila, però també que ens proporciona avantatges i, per això, quan falla, ens sentim indefensos i vulnerables. Una situació en la qual l’únic que cercam és recuperar la normalitat, com més aviat millor i al preu que sigui. Una frase, aquesta darrera, que tant als governs com a les empreses tecnològiques els fa extraordinàriament feliços.
