Ja sabem què volen aquesta gent, com ho sabem a la gran cançó de denúncia del feixisme de Maria del Mar Bonet, que en aquests temps ens ressona al cap massa sovint. Ara volen que la fotografia d’una jove amb un hijab pesi més que un expedient acadèmic, que el prejudici s’imposi al mèrit i convertir una graduació universitària en un camp de batalla identitari, perquè és on se senten més còmodes, atiant pors encara que siguin les més infundades.
El diputat de Vox al Congrés Jorge Campos va publicar una fotografia de Khaoula Ikkene, graduada en Enginyeria Informàtica per la Universitat de les Illes Balears, amb un expedient excel·lent i triada per intervenir en l’acte de graduació en nom de tota la promoció. El tuit –escrit en espanyol i amb foto d’Ikkene– feia oi: “S’han graduat 1.375 alumnes de la UIB. I la catalanista universitat pública de les Balears ha triat aquesta representant dels alumnes perquè els dirigeixi unes paraules...”. El missatge no era contra una decisió universitària, era contra una dona, perquè du hijab; contra una ciutadana de Manacor, perquè va néixer al Marroc, contra la idea que una persona com ella pugui representar-nos.
És la mateixa mirada que va fer escriure a Mariano Rajoy que a la selecció francesa de futbol no hi ha francesos. Per a alguns, hi ha gent que mai no serà d’aquí. És igual que estudiï aquí, que hi faci feina, que hi pagui impostos, que parli la llengua pròpia millor que molts dels qui l’assenyalen. Sempre hi haurà un vel, un color de pell o un llinatge que els servirà per negar-li la pertinença.
Si no vaig errada, Khaoula Ikkene va arribar a Mallorca quan havia de començar 4t d’ESO. Sap cinc idiomes. S’ha integrat en una societat que també és la seva. Ha aconseguit el que qualsevol universitat vol per a tothom: talent, esforç i excel·lència. Però ni tan sols n’hauríem d’haver d’enumerar els mèrits. També tenia dret a ser una estudiant discreta, suspendre i no destacar. Els drets no es guanyen amb notes excel·lents. Els drets simplement es tenen.
Aquí el problema no és un tuit, és el que revela: la necessitat d’assenyalar qui és dels nostres i qui no. Aquest és un discurs que ja no viu només als marges, sinó que circula pels carrers, les cases, les converses de cafè i es normalitza amb una velocitat que inquieta, i molt. Mentrestant, les enquestes diuen que la immigració és una de les principals preocupacions dels espanyols. La immigració pobra, no la que ve amb iot, ni la que compra finques, expulsa els residents del mercat de l’habitatge i transforma pobles. Aquesta immigració no els incomoda.
Què volen aquesta gent, ho sabem. Volen mà d’obra barata, si pot ser sense papers i sense drets. Volen treballadors invisibles que cullin la fruita, netegin hotels i cuidin els seus pares, però que no ocupin espais de representació, que no excel·leixin. Però aquí el que inquieta és que n’hi ha que converteixen l’odi i el racisme en programa polític. Una jove brillant representant una promoció universitària no és una amenaça, l’amenaça és qui no suporta veure-la allà.