Setembre sona a alleujament. Encara que sigui una mica impostat. En certa manera, és com si després del desbordament que representa l’estiu a Mallorca, l’aigua tornàs a mare quan arriba el setembre. Sé, però, que aquesta és una sensació molt subjectiva: pels docents comença un curs tens, els treballadors de l’hostaleria no veuen encara cap signe d’alleujament a l’horitzó, qui cerca casa per viure no té esperança que així com vagi acabant la temporada vagin sortint oportunitats per llogar un pis o una casa, més aviat sap que els preus continuaran pujant i les possibilitats, reduint. Potser l’únic que baixi sigui una mica la temperatura, però ni això ara mateix és segur del tot.
Viure en aquesta illa –especialment a l’estiu, però no només– s’assembla cada vegada més a una qüestió de resistència que d’existència, i cadascú s’hi adapta com pot. Alguns, els que poden, parteixen a cercar geografies més fresques i amb menys persones per metre quadrat, altres (els que en tenen) s’autoconfinen als seus habitatges aferrats a l’aire condicionat. Altres, entre els quals em compt, entram en una espècie de període que podríem anomenar de letargia estival, talment animalons (que és el que som) en procés d’adaptació. És a dir, entram, com resa la definició de letargia, en un “període d'inactivitat o reducció de les funcions vitals per adaptar-se a condicions ambientals desfavorables, com una temperatura extrema”. Cadascú s’adapta i resisteix com pot aquest paradís fake que és alhora infern per a massa gent. La que és ara, precisament, quan més treballa, i en condicions més dures, o no té casa ni refugi, ni temps ni possibilitat d’endormiscar-se, o arriba en una pastera amb una esperança que es va desfent pel camí. El món és, en general, cada cop més esquerp i Mallorca, tot i les imatges de postal, no és aliè –encara que sí privilegiat– als vertaders fonaments de l'arquitectura violenta que construeix aquests mons, també de falsos paradisos, que alguns tenim (encara) la sort d’habitar.
Aquest divendres dia 4 s’estrena a les sales de CineCiutat el documental Suportant el paradís, de Marga Melià. El documental recupera converses de Marga Melià amb artistes mallorquins i les posa en diàleg amb el present de la turistificació i la gentrificació de l’illa. Venem un paradís, de postal o de catàleg immobiliari, tant és. En això ens han especialitzat. Tant, que fins i tot les nostres manifestacions antiturístiques –i si no hagués estat per l’afany enguany de la Policia de posar-hi un tot de crua realitat a base de porrades, com a mostra de la vertadera resposta repressiva que voldrien aplicar a tots els que s’atreveixen a molestar la imatge del paradís– es converteixen més en un catàleg vistós d’expressions creatives de l’afartament illenc per a les fotos (qui sap si acabaran convertides en postals?!), que en mobilitzacions vertaderament incisives que facin trontollar les responsabilitats polítiques envers les nefastes conseqüències ecològiques i socials d’aquest model.
Fa temps que políticament s’han assumit els efectes col·laterals de la turistificació absoluta de la nostra economia i la nostra realitat, i amb elles les manifestacions i accions estiuenques. Encara que és cert que cada cop hi ha més veus crítiques i articulació col·lectiva davant aquestes conseqüències a les quals ens pretenen fer adaptables, fa temps que qui governa ha convertit el turisme, no en un mitjà sinó en un fi per si mateix. Podríem dir que, també políticament, cada cop és més evident que el que determina la presa de decisions i les polítiques econòmiques, no és que ‘vivim del turisme’, sinó que està assumit de manera descarada que el turisme viu del territori i la societat que el sosté, i que cal sacrificar (i aguantar algunes enrabiades en forma de manifestacions) perquè continuï sent ‘el tractor’ de l’economia. No de la societat que els vota i a qui se suposa que representen, sinó de les ‘societats’ anònimes i mercantils, ‘famílies’ inversores i fons ‘voltor’. Tot de conceptes usurpats per disfressar els vertaders actors d’aquesta pel·lícula. A més, ja hi compten, ells també, que en arribar setembre, arriba (almenys al nostre imaginari col·lectiu) l’inici del que es coneixia abans com a temporada baixa, i amb això baixen també els ànims de protesta i reivindicació i hauran garantit, per a alguns, un bon calaix, una temporada més.
