04/11/2021

Volem un país sense pagesos?

3 min
Vaques de la granja de llet Aulet, a Can Freser.

Mentre creix la preocupació per la crisi de les matèries primeres, per les convulsions planetàries provocades per la pandèmia i per l’alça del preu de l’energia, a casa nostra assistim impassibles a la mort d’un sector que si no el tinguéssim ens semblaria essencial potenciar-lo i li trobaríem totes les virtuts. Parlo del sector lleter, que viu un dels pitjors moments de la seva història perquè ja fa temps que ha de vendre la llet per sota del preu de cost. En només deu anys, a Catalunya han tancat més de la meitat de les granges i les 400 que sobreviuen actualment tenen un futur molt negre.

A jutjar pel poc ressò que té el tema en els mitjans de comunicació, sembla clar que no interessa gaire a ningú. Que la llet que bevem a Catalunya deixi de produir-se a les granges de casa nostra seria un fracàs col·lectiu, sobretot quan els consumidors valoren i exigeixen cada dia més que els aliments siguin de quilòmetre zero.

Avui produir un litre de llet a Catalunya costa 38 cèntims d’euro, però els ramaders que la produeixen només en cobren 33. En canvi, quan anem a comprar-la al supermercat el preu per litre supera els 60 cèntims per a les marques blanques i ronda els 90 cèntims quan és de marques comercials. I això sense comptar que de la llet que surt de les granges se n’extreuen altres productes de valor com la mantega, que amplia el marge de benefici a la indústria làctia. Incomprensiblement, el preu que reben els pagesos per la llet que produeixen és aproximadament el mateix que fa trenta anys, malgrat que els costos són molt més grans. 

Els productors de llet són víctimes de l’oligopoli de la indústria làctia i d’algunes grans superfícies. Avui es poden comptar amb els dits de la mà les opcions que tenen els pagesos a l’hora de vendre el seu producte i, per tant, a la pràctica s’han d'aplanar als preus que els imposin, ja que tenen un marge de negociació irrellevant en un mercat sense competència i en què la producció s’ha de vendre de forma immediata per evitar que es faci malbé. En altres paraules, o la venen al preu que els dicten o l’han de llençar a la claveguera.

Com en tantes coses, el poder dels consumidors podria ajudar a revertir aquesta situació. Amb molt poc esforç podem ajudar un sector que necessitem si no volem arribar a la situació absurda d’importar la llet de França o d’altres contrades. Un bon exemple d’això és el que va passar l’any 2003 quan l’empresa Leche Pascual va anunciar que deixava de comprar llet als productors catalans pel fet que la Generalitat havia impugnat que es pogués denominar iogurt unes postres a base de llet pasteuritzada amb una caducitat molt més llarga que la d’un iogurt tradicional. En poques setmanes, les vendes d’aquesta marca es van desplomar i això va impulsar el naixement de la marca Llet Nostra. Finalment, per recuperar la imatge i la confiança dels consumidors, Pascual va anunciar i construir una planta d’envasat de llet a Catalunya, que es va instal·lar a Gurb (Osona).

Sovint sentim discursos sobre la Catalunya buidada i lamentem que a molts dels nostres pobles els pagesos siguin una espècie en extinció. El sector primari sempre ha estat el germà pobre de l’economia i, per desconeixement, se l’ha percebut com una cosa folklòrica o se l’ha caricaturitzat dient que viu de les subvencions. La realitat, però, és molt diferent. Els agricultors i ramaders viuen i volen viure dels fruits de la seva feina i no pas de subsidis. De fet, si es pogués viure de les subvencions no s’entendria que cada any es tanquin més explotacions, que la població agrària estigui més envellida i que el relleu generacional sigui una excepció.

Avui és la llet, ahir era la carn i demà serà la fruita perquè no hem pres prou consciència del valor que té el sector primari per a un país, que va molt més enllà de la importància de la indústria agroalimentària que és el motor de moltes de les nostres comarques. Un país sense pagesia és un país abandonat. En el debat sobre el futur del planeta massa vegades ens oblidem de donar valor a coses que tenim ben a prop. Segur que tots preferim que la llet que bevem cada matí es produeixi a casa nostra en lloc d’anar-la a buscar a milers de quilòmetres. La guerra de la llet no és la guerra de quatre pagesos que defensen el seu negoci. La guerra de la llet ens hauria d’importar a tots i com a consumidors hem d’exigir que es paguin uns preus justos als nostres ramaders. Ajudem-los! Quan sigui massa tard i les granges hagin tancat pagarem la llet més cara i haurem perdut un patrimoni col·lectiu impossible de recuperar. Comprem barat, però ho pagarem car.