Volem esbucar la Feixina, sí, però mantenim Franco

Tothom sap que un cambrer, quan no té interès de fer la seva feina, ni et mira, ni et veu. Diria que no és una bona pràctica de l’ofici, però es practica a voler. Qui hagi estat part o espectador del patronat d’una fundació, un consorci o una comissió executiva de participació pública, haurà comprovat que els polítics que en són membres i que assisteixen disciplinats a les reunions sovint fan com els cambrers. No miren allò que els hauria de cridar l’atenció, perquè si ho han vist fan de no veure-ho, bàsicament per no crear-se problemes.  

I com que una reportera ha d’arribar allà on no arriben els polítics, Maria Llull ha estat al Museu Militar de Sant Carles, al dic de l’Oest de Palma. La periodista hi deu haver anat dues o tres vegades, a tot estirar, però no li ha passat per alt el retrat de Francisco Franco que cap dels polítics que fan part del consorci i que assisteixen periòdicament a les reunions no havia vist –o diuen que no havien vist. Participar en el consorci no ens surt de franc, als ciutadans de les Balears, ni als de Mallorca ni tampoc als de Palma. El Consell, el Govern balear i Cort hi posen quatre vegades, el triple i el doble –respectivament– del que hi posa cada any el superric Ministeri de Defensa, el pressupost d’enguany del qual supera els 9.400 milions d’euros. Per a la informació, llegiu les pàgines que signa Maria Llull sobre el tema.

És mal d’entendre que des de les institucions pròpies hàgim de finançar un museu de l’exèrcit espanyol, de titularitat estatal i interessos patris. Com també és mal d’entendre que, des que hi ha una Llei de memòria democràtica i unes formacions d’esquerres al capdavant de les institucions, aprovin les actuacions d’un museu que té un dictador sense musealitzar. El retrat de Franco a Sant Carles no està musealitzat en tant que no està contextualitzat històricament, ni es respecten els drets del pintor del retrat, que no consta. I encara és més mal d’entendre per què mantenim –presencialment i financera– el retrat de Franco i els seus símbols, mentre es lluita per esbucar la Feixina.

La incoherència és un gran mal i la coherència és molt incòmoda, sobretot per a qui la practica. Quants de polítics d’esquerres des que existeix el Museu de Sant Carles s’hauran plantejat retirar-li la dotació econòmica i no s’hi han atrevit per no ficar-se en problemes? Allò que no pot ser és que responsables de Patrimoni, de Cultura i màxims responsables de les institucions ignorin el que passa o no ho vulguin veure. I això passa, en bona part, perquè als patronats, consorcis o comissions executives hi assisteixen una majoria de polítics, en comptes de delegar en tècnics experts. A un tècnic, a un professional, normalment no cal que se li recordin les seves responsabilitats, perquè se les recorda tot sol. La presència de Franco a SantCarles parla dels ressons del feixisme que encara se senten arreu, però també de la urgència de canviar les polítiques museístiques i de subvencions. Si més no, perquè la ignorància no ens jugui aquestes passades.