Qui voldria anunciar-se en un femer?

BarcelonaUn dels problemes amb la lluita contra la desinformació és que les manipulacions no només condicionen el debat públic sobre un afer sinó que, a més, poden ser molt lucratives. Això és pervers perquè el sistema acaba premiant aquell que és capaç de cridar més l'atenció –com més clics generes, més publicitat automàtica reps– sense avaluar si aquella atenció del lector s'ha aconseguit amb males arts o continguts porqueria (la qual cosa perjudica les marques, per cert). Ara, la Comissió Europea ha promogut un codi de bones pràctiques en matèria de desinformació interessant, signat per 34 actors rellevants de la indústria, entre els quals Meta, Twitter o Google. Una de les mesures destacades és la desmonetització als subministradors de desinformació. És a dir, que no arribin diners d'aquestes insercions automàtiques de publicitat que es distribueixen a l'engròs. No s'especifica si hi haurà supervisió de continguts concrets –m'estranyaria, perquè comportaria massa volum de feina– o és que senzillament s'apartarà els mitjans que acumulin un cert nombre de denúncies contrastades dels programes de repartiment d'anuncis. La meva primera reacció ha estat de suprem escepticisme sobre la diligència amb què aquestes multinacionals s'aplicaran a una feina que els comportarà un esforç rellevant i cap benefici tangible. Però la Comissió ha estat hàbil i introdueix mesures de fiscalització dels resultats bastant draconianes.

És sorprenent que les empreses anunciants no tinguin una política més conscient en aquest tema i es desentenguin –la majoria– de si la seva marca acaba vinculada a mitjans plagats de fake news o portadors de missatges d'odi. Ara s'intenta atacar la podridura de la xarxa per la via de les grans distribuïdores. És una esperança. Però també una font de debat eterna sobre el vell tema clàssic d’on acaba el control editorial i on comença la censura. Com més automatitzin aquest procés de desmonetització, miau.