L’anunci d’una coneguda marca de desodorant llança una terrible advertència a les dones –parla una dona que està a una mena de gimnàs amb altres dones–: si no el feim servir, tindrem les aixelles envellides, en lloc d’una pell forta i jove. Per demostrar-ho, aixeca el braç i mostra una aixella llisa, sense cap pèl ni carn que pengi pels voltants. Pot ser que el món s’estigui enfonsant, però supòs que no és qüestió d’arribar a l’apocalipsi amb les aixelles fetes una merda. Em deman: a qui li importa l’aspecte de les seves aixelles? Segur que a moltes persones que es preocupen també per altres tantes parts del cos.
En el meu cas, no pens gaire en les aixelles, llevat que em piquin –ho fan si em pos a suar quan estic nerviosa. Així que aprofit que acab de veure l’anunci per aixecar els braços i mirar-les: estan una mica arrugades i en surten alguns pèls. També tenen unes bolletes negres perquè duc tot el dia amb una camiseta d’aquest color que no és de gaire bona qualitat. A més, fan una mica d’olor, perquè ja fa hores que m’he dutxat i faig servir un desodorant que no és antitranspirant –tenc la mania de voler transpirar, què he de fer.
És curiós, els anuncis de desodorants d’home solen prometre que les dones es fixaran en ells, sigui quin sigui el seu aspecte –deu ser que els homosexuals no en fan servir–, mentre que els de dones fan propostes tan ridícules com tenir aixelles joves. És tan absurd que no tenc forces per indignar-me, ni per una cosa ni per l’altra. Però també em sent afortunada, perquè mantenir la joventut i els esforços que això implica em generen una indiferència supina, gegant, enorme, incommensurable. Semblar jove és un objectiu lícit en aquesta vida? No seré jo ara qui em posi a jutjar els altres, però això no forma part de la meva vida. De fet, està arribant un punt en què consider que esforçar-se per ‘semblar’ coses, en general, no té gaire sentit.
Quan dic que som vella i grassa, sempre hi ha algú que em diu: “No, dona. No estàs grassa i sembles molt més jove. Estàs estupenda”. Cony, deixau-me viure. La qüestió és que trob meravellós ser vella i grassa. Una senyora vella i grassa. Quin problema hi ha? Per què el meu interlocutor sent la necessitat de consolar-me? I, sobretot, per què la gent m’ha de matisar el concepte que tenc de mi mateixa? Pensen que no sé que som? És esgotador.
Evidentment, és impossible no semblar alguna cosa als altres. Però no vull controlar què els diu la meva aparença, perquè són lliures d’interpretar-la com vulguin, com faig jo mateixa amb les persones que m’envolten. Però no hi ha cap necessitat que em facin saber què pensen del meu aspecte. No em fa mal ni bé. És tan irrellevant, que no estic disposada a perdre ni un segon a escoltar aquesta mena de coses.
Torn a mirar-me les aixelles. M’agraden. I hi estic encuriosida: quants de litres de suor hauran alliberat des que som en aquest món? I quantes vegades les hauré flexionat? Què fa que l’olor d’una persona sigui d’una manera o d’altra? Això sí que ho trob interessant!
