Victòries i derrotes europees
Justificacions. Vladímir Putin ha fet del culte a una victòria històrica la coartada per a una guerra injustificable. La desfilada de tancs, aquest dilluns, per la plaça Roja de Moscou intentava traçar un fil conductor que anava des de la “Gran Guerra Patriòtica” per derrotar el nazisme d’Adolf Hitler fins a la invasió d’Ucraïna, com un capítol més d’aquesta lluita per la desnazificació. El 9 de maig del líder del Kremlin va ser una oda bel·licista, acompanyada d’un recurrent greuge històric que arracona Rússia als confins del continent. Tot per justificar que no hi ha més sortida que la guerra i que tot alliberament porta un cost incorporat, humanitari, econòmic i polític. Hi ha discursos de victòria que són una derrota.
Deutes. Europa està ferida. Trenta anys després del genocidi de Bòsnia, les bombes sobre Khàrkiv o el setge i la devastació de Mariúpol són el recordatori que la guerra continua sent una amenaça present. Una UE molt més gran, més política i més integrada econòmicament no es pot abstreure d’un destí que és continental. I alhora hi ha un cert esperit de renaixement, de refundació, a la Unió. Hi ha un pes històric que plana sobre una UE arrossegada per l’acceleració dels processos tecnològics i la urgència de donar respostes a cada sotrac global o particular que altera els plans de Brussel·les. Després d’anys de crisis encadenades, i enmig d’una guerra que amenaça l’economia i la dependència energètica dels Vint-i-set, la UE sembla haver deixat enrere el seu pessimisme existencial per començar a buscar respostes. “Ens trobem en una paradoxa curiosa: tenim potència per canviar les coses però ens falta imaginació per forjar un futur diferent”, deia aquest dilluns el politòleg Pablo Simón en la celebració del Dia d’Europa que van organitzar les institucions europees a Barcelona. Per primer cop en molt de temps, però, la UE comença a mirar més enllà dels problemes immediats que l’angoixen. Mira cap a Ucraïna, Moldàvia, Sèrbia o Macedònia, i sap que hi té deutes pendents.
Idees. El president francès, Emmanuel Macron, descartava aquest dilluns l’adhesió d’Ucraïna a la Unió Europea a curt termini. Però, tot i això, reconeixia la necessitat d’imaginar un destí continental. Davant el Parlament Europeu, i en plena cerimònia de cloenda de la Conferència sobre el Futur d’Europa, Macron plantejava la idea d’una comunitat política europea més àmplia, que superés els límits de la Unió per incloure-hi altres països veïns, des d’Ucraïna fins al Regne Unit post-Brexit. Segons Macron, la UE no ha de ser l’única manera d’estructurar el continent, i per això proposava idear una nova organització per a la cooperació política, securitària, energètica i d’infraestructures i transport. El francès no és l’únic que s’atreveix, aquests dies, a imaginar noves estructures europees. L’ex primer ministre italià, Enrico Letta, també plantejava fa poc la idea de refundar la UE com una unió d’unions diferents, amb diversos nivells d’integració que confluirien dins d’una gran confederació. L’un i l’altre admeten l’obligació històrica que Europa sent en aquests moments. Però, sobretot, representen propostes des de la confiança que la Unió Europea encara té molt per oferir. Com deia aquest dilluns Pablo Simón, la UE és com l’oxigen: quan hi és no es nota i respirem inconscientment, però quan ens falta comencen els problemes.
