A vegades arriba una sèrie discreta, d’un país petit, amb pocs capítols i encara menys artificis, i et fa callar. Et desarma. After the Party, aquesta meravella neozelandesa, no crida, no provoca amb espectacularitats ni grans girs. Però et posa contra la paret. Et demana: “Estàs segur que vols saber la veritat? I, si la saps, podràs conviure-hi?”
És Robyn Malcolm –també cocreadora– qui aguanta l’interrogatori incòmode amb una interpretació monumental, digna de tots els premis. El seu personatge, Penny, és d’una complexitat que rarament veim escrita per a una dona de mitjana edat a la televisió. Ferida, tossuda, brillant, vulnerable. No és víctima ni heroïna. És humana. I la sèrie ho respecta. Fa temps que no veia una protagonista tan ben construïda, ni una actriu tan capaç de fer-nos mirar per dins sense dir ni una paraula.
Però After the Party no és només una història personal. És un mirall que tremola i ens torna una imatge deformada que no volem veure: la de les nostres falses aparences. El centre del relat és un presumpte cas de pedofília –només suggerit– que obre una escletxa en la comunitat i la família. No perquè vulguem protegir els infants, sinó perquè no sabem gestionar el dubte. El pes de la sospita desmunta els fonaments del que som. I allò que en diem “veritat” és, sovint, només la versió més còmoda.
Com a al·licient extra, Peter Mullan interpreta el marit de Penny, el professor assenyalat i origen del conflicte.
Hi ha un valor narratiu admirable en la decisió de no mostrar mai el que tots voldríem veure per jutjar. Ni una imatge, ni una prova, ni un flashback. Només paraules, mirades i silencis. Això obliga l’espectador a fer-se responsable, a posicionar-se, encara que no vulgui. I això és el que fa gran aquesta sèrie: no et tracta com a consumidor sinó com a adult.
L’aposta estètica, tan continguda com efectiva, és marca d’una televisió que sovint ignoram: la de Nova Zelanda. Mentre ens ofegam en produccions nord-americanes uniformes o ens menjam les que Netflix crea amb algoritmes i una fotografia comuna, arriba aquesta petita joia de l’altra punta del món que ens recorda per què val la pena fer (i mirar) ficció. No perquè ens distregui, sinó perquè ens confronti.
After the Party (la teniu a Filmin) no et dona respostes. Però et fa moltes preguntes. I d’aquestes que fan mal.
