El vel: sí o no?
En certes qüestions és impossible ser equidistant. El vel de les dones, si és obligatori, és inqüestionablement una peça de roba masclista en qualsevol de les seves varietats. Més greu, evidentment, com més parts del cos cobreix, perquè és justament això el que es busca: que la dona no pugui mostrar el seu cos, com si el físic de qualsevol fos quelcom per avergonyir-se'n. El vel és equiparable a l’exhibició sistemàtica d’una pancarta masclista, i ja només per això el seu ús pot ser considerat una forma de violència sobre la dona, una més de les que, de fet, defensen públicament algunes religions.
Malgrat tot, en el debat sobre la seva prohibició cal tenir present que qui la defensa sovint és tan masclista com qui impulsa l’ús del vel, i de vegades és també racista. No és que li importi en absolut la discriminació de les dones que professen algunes religions, sinó que el que rebutgen són les persones d’un determinat origen ètnic, que se’ls fa molt palès quan surten al carrer i no veuen el paisatge humà que hi havia fa quaranta anys, sinó cada vegada més vels que assenyalen, precisament, que hi ha una persona que no és originària de l’indret. No es confonguin. Aquestes persones senten la mateixa sensació de rebuig quan veuen pells més fosques o ulls més orientals en algú vestit amb roba occidental. En realitat, rebutgen les races que no són la seva. El vel sols és una excusa. I els polítics que s’aprofiten d’aquestes idees racistes i les difonen encara més només busquen aconseguir escons al Parlament i seients als ajuntaments per guanyar-se la vida amb un sou públic dient barbaritats a tort i a dret que mai durien a terme si governessin.
¿Creuen de veritat que l’administració trumpista expulsarà tots els immigrants dels Estats Units? Òbviament no, perquè els seus votants no volen recollir les collites, treballar de cambrers ni netejar lavabos, sempre per quatre rals i amb horaris inhumans, i per tant els grans empresaris els necessiten. A més, la ciutadania no vol pagar preus més alts per serveis que serien molt més cars si els prestessin americans d’origen. El que s’està veient als EUA ara amb aquest tema és només cosmètica política cruel i enganyosa per als votants, que es fa escollint només uns pocs d’aquests immigrants més llampants. A la resta els necessiten, i si no cauen en un deliri racista –res és descartable– els mantindran.
Tornant al vel, el debat actual sobre aquest tema és purament oportunista. Seria molt desitjable que cap dona hagués de portar peces de roba denigrants als espais públics, però també seria positiu que poguessin parlar i reunir-se amb altres homes, i que no haguessin de callar quan parla el marit. Per cert, aquests costums també formen part, encara i malauradament, de la nostra cultura per a massa persones, i d’això ningú en parla.
Les prohibicions, si no són molt limitades a alguns espais públics tancats molt concrets, acostumen a ser contraproduents. Ha tret més vels del carrer el pas del temps i l’arrelament i la integració a casa nostra que qualsevol prohibició. L’esforç, per tant, ha d’avançar en aquest sentit. Les comunitats d’acollida no hem d’ocultar com som i el que ens agrada, sinó compartir-ho obertament i francament amb els nouvinguts, perquè és l’única manera d’afavorir la integració voluntària, que és, amb gran distància, la més eficient de totes.
I en aquesta tasca de pura i pacífica persuasió, cap col·lectiu ha d’oblidar mai la lluita contra el masclisme. No és coherent combatre la violència sobre les dones i no recordar cada cop que hi ha una oportunitat que el vel i altres peces de roba són expressió d’una conducta profundament masclista que només busca discriminar la dona. Combatre el vel és tan legítim com reclamar el sacerdoci femení i acabar amb el que no és més, també, que una altra expressió de masclisme. No es poden identificar més unes conductes que les altres, ni molt menys intentar compensacions qüestionant al mateix temps diverses religions perquè ningú se senti particularment ofès. L'erradicació del masclisme és un objectiu transversal que no s’assoleix, habitualment, amb prohibicions. Es poden abolir les lleis que l’afavoreixin, com s’ha fet a Europa en les darreres dècades.
Però reglamentar com s’ha de vestir la gent a l’espai públic és absurd si es desitja la integració. Cal no rebutjar les dones amb vels. Cal no creure que certes conductes només pretenen molestar-nos. Tothom necessita un temps d’adaptació als costums d’un país nou. Només buscant el contacte i la recíproca comprensió, i no l’exclusió, s’afavoreix l’aprenentatge mutu.
