25/06/2022

Vanos, drogues i molta mala llet

2 min

La plataforma Movistar+ ha estrenat la sèrie documental Locomía. Tres episodis que expliquen la trajectòria d’un dels grups de música de finals dels vuitanta i principis dels noranta que es va popularitzar més enllà de les discoteques gràcies al seu vestuari i als enormes vanos amb què ballaven els seus integrants. Però, més que davant d’un documental, amb Locomía ens trobem amb una telenovel·la molt intensa, o un melodrama en tres actes. La història del grup es desenvolupa per ordre cronològic i hi participen totes les persones implicades directament en la seva evolució. Tots els protagonistes importants hi són i ofereixen el seu punt de vista. Però si el plantejament es quedés en això, en una simple explicació de la trajectòria del grup, seria avorridíssim i només apte per als fans de la formació. Locomía és ara el relat d’una guerra inacabada, sanguinària i amb dos líders durament enfrontats i disposats a fer el que convingui per aniquilar el seu rival. I això és el que converteix els tres episodis en força més addictius del que es podia imaginar a l’inici.

Els dos mascles alfa enfrontats són Xavier Font i José Luis Gil. Font és el creador de la formació, ideòleg de l’estètica i pal de paller del grup a Eivissa a finals dels vuitanta. I Gil és el productor musical del grup a Madrid, qui va professionalitzar la boy band i qui va atribuir-li els patrons comercials que la catapultarien a escala espanyola i internacional. Aquestes dues figures són representades en el documental com dues forces animals. Font és representat per un drac i Gil per una serp. Dues bèsties amb molta càrrega simbòlica i mitològica que s’expressen davant la càmera sense reserves, amb agressivitat i amb el rancor acumulat durant dècades. Entre els dos extrems hi participen la resta d’integrants del grup en diferents etapes. Font i Gil van assumir una guerra a mort en què la víctima evident va ser Locomía i els que més hi van perdre van ser els seus peons.

La sèrie documental no és especialment generosa en imatges d’arxiu. Les que hi ha són força previsibles i no són reveladores de cap circumstància insòlita. En tot cas, vistes ara, resulten força desconcertants, perquè veus en Locomía una formació força tronada integrada per uns artistes que no sabien cantar i amb prou feines ballar. L’efectisme dels vanos dissimulava unes coreografies justetes i unes cançons ridícules. Amb tot, el seu èxit serveix per entendre el context històric del país. La història de Locomía permet fer un retrat –molt senzill– de l’Espanya de l’època, que creia estar experimentant un procés de modernització que des de la perspectiva actual és més aviat relatiu.

Però la sèrie documental funciona, primer, per la sinceritat dels protagonistes, en algunes ocasions fins i tot descarnada. A Locomía hi ha molta supèrbia i testosterona, molts retrets, molta droga, molta ràbia, molt odi i molta mala llet. És un xoc ferotge entre dos cretins que, televisivament, garanteixen l’espectacle sense la necessitat de fer servir els vanos per distreure’ns.