Vampirs
Parlem amb una amiga d’una persona que conec de nom però a qui no he tractat. La meva amiga em diu que és una persona que desprèn energia negativa. Què vols dir? Doncs que tot ho troba malament i mira d’encomanar-te el seu pessimisme. Et va tibant cap avall, cap avall, i et xucla l’energia. Vols dir que no exageres? No, és així. Quan has passat una estona amb ella, no saps què tens, però et sents deprimida i amargada. L’últim dia que la vaig veure, fins i tot vaig començar a trobar-me malament.
I per reblar el clau, em diu: estic segura que si ens la trobéssim, abans que te la presentés, només de parlar-hi una estona, sabries qui és.
I justament llavors començo a recordar persones que he conegut i que, realment, m’han neguitejat i m’han fet veure les coses més negres del que eren en realitat. Tot de rostres se’m presenten fent-me recuperar l’angoixa difusa que em provocaven.
Aquell pare de l’escola dels nanos que va començar inspirant-me compassió perquè tot li sortia malament. La seva exdona li havia enfonsat la vida, no es parlava amb el seu germà perquè era un envejós, sempre coincidia amb companyes de feina que li feien la vida impossible. Cada vegada que el veia i teníem una petita conversa, quan marxava em sentia desencaixada, alterada, terriblement infeliç.
Segons aquell home, la mestra que feia classe al seu fill i al meu era pèssima, poc afectuosa, una ignorant que ho dissimulava. La mare que presidia l’AMPA era, segons ell, una dona egocèntrica que només volia cridar l’atenció i que acabaria perjudicant-nos a tots. Fins i tot es va capficar amb una nena amiga dels nostres fills que li semblava una manipuladora. Ell sí que manipulava per allunyar els nostres fills d’aquella pobra nena que havia esdevingut la víctima de la seva obsessió!
Recordo que, quan jo em lamentava de la negativitat d’aquest personatge, algunes veus assenyades em preguntaven: però per què no l’engegues? Allunya-te’n! I jo, que sempre havia tingut prou personalitat, em sentia incapaç de fer-ho. Ell s’immiscia en la meva vida, envaïa el meu espai i el meu temps i jo em deixava fer, exhausta, rendida, com si efectivament, ell em xuclés l’energia.
La cosa es va complicar quan em va dir que m’havia de demanar un favor: es feia el judici del seu divorci i jo havia d’anar a donar-li suport com a testimoni, perquè ell aconseguís la custòdia del nen. Ho va dir així: "Has de venir".
Vaig anar-hi. Inquieta, abatuda, amoïnada. M’esperava en una banqueta de fusta i vaig veure entrar una noia, tota plorosa, que vaig intuir que devia ser la seva exdona. I, tot d’una, em vaig adonar que no la coneixia de res. Que estava a punt de col·laborar perquè li prenguessin la custòdia del seu fill sense tenir més versió que la de l’home que em tenia entabanada.
Em vaig aixecar i vaig sortir dels jutjats. Al carrer, em sentia tan desorientada que no veia ni quina direcció havia de prendre. Vaig arrencar a córrer.
No el vaig veure mai més. Vaig esborrar-lo de les xarxes socials, no li vaig respondre ni missatges ni trucades. Anava pel carrer amb por de trobar-me’l.
Els nens van acabar l’escola. Mesos després vaig sentir a dir que havia marxat de la ciutat. Va desaparèixer de la meva vida.
Li dic a la meva amiga que, efectivament, hi ha gent amb energia negativa. I que si mai ens trobem la persona de la qual parlàvem, que em clavi el colze a les costelles per avisar-me i que fugim cames ajudeu-me.
