Secretari autonòmic de Memòria Democràtica i Bon GovernFa unes setmanes al cementeri de Maó es va col·locar una petita escultura commemorativa en record de quatre persones assassinades pel règim franquista el 1941 i 1942. Isidro del Río Usón, José Rodríguez Acosta, Antonio Benedit Moreno i Vicent Cervera Grau varen ser militars republicans que es mantingueren fidels al govern legítim quan la revolta colpista va arribar a Menorca el juliol de 1936, i col·laboraren per impedir que els feixistes prenguessin el poder a l'illa.
Quan la República va perdre la guerra, tots quatre varen caure en mans de les autoritats franquistes, i foren empresonats, torturats, jutjats i executats. Ara, quasi vuitanta anys després, se'ls ha fet un homenatge institucional, per restaurar la seva dignitat, que la dictadura va voler destruir, juntament amb les seves vides.
No falten veus que s'alcen, des dels sectors conservadors de l'espectre polític, protestant perquè s’estan fent homenatges a persones que presumptament carreguen amb delictes de sang. Diuen que alguns d'aquests militars participaren en les matances indiscriminades, com la dels presoners del vaixell Atlante, que a Menorca varen perpetrar alguns incontrolats fins que l'arribada del militar republicà Brandaris a finals de 1936 va posar fi als actes violents fins a la rendició de l'illa quasi al final de la guerra. Evidentment, aquests són crims execrables d'una repressió que també va existir, i que per moltes dècades (des de 1939) ha estat recordada i reparada. Però d'on surt la idea de la participació d'aquests homes en la matança? Només hi ha una font: els documents dels tribunals dels consells de guerra que els condemnaren a mort.
Algú dona credibilitat a la justícia del règim nazi a partir de 1933? Hi ha algun jurista o historiador seriós (no-negacionista) que pugui qualificar de ‘justes’ les sentències del règim de Hitler quan condemnava socialistes, comunistes o jueus a mort ja en plena dictadura? Evidentment, la resposta és no. I aquest ‘no’ s'estén i s'ha d'estendre al conjunt de tribunals i procediments instruïts a les Illes Balears i a tot l'Estat relacionats amb la Guerra Civil i la dictadura franquista. No es pot donar credibilitat ni acceptar com a legals aquests tribunals, ni les seves sentències, ja que vulneren les exigències més elementals del dret a un judici just.
Estam parlant, per exemple, de detencions i empresonaments amb una absència total de garanties en què abundaven els maltractaments, les violacions i les tortures. O dels “juicios sumarísimos”, en els quals no feien falta més proves que la declaració de “testimonis fiables”, que no eren altra cosa que persones addictes al nou règim feixista que declaraven el que fos necessari per aconseguir la condemna del presoner. I els delictes dels quals se'ls acusava, en un exercici de cinisme despietat, era en molts casos el de rebel·lió, ja que la lleialtat a la República es va convertir en “rebelión militar”, per la qual cosa era acusada d'un delicte capital qualsevol persona, fos batle, regidor, militar, membre d'un comitè de defensa, sindicalista o mestre, pel simple fet de mantenir-se lleial al govern legítim. La justícia feixista no era justícia, era un esglaó més en la neteja ideològica, macabra i genocida, a la qual els franquistes volgueren donar una pàtina de legitimitat.
Aquests són alguns dels motius pels quals la nostra Llei de memòria i reconeixement democràtics, en l’article 22, declara la il·legalitat dels tribunals i els procediments instruïts durant i en relació amb la Guerra Civil i la dictadura franquista, i de les sentències i resolucions dictades per raons polítiques a les Illes Balears. Es fa per justícia, per dignitat i per decència. I és profundament injust, indigne i indecent que hi hagi qui es basi en aquests papers per tractar de desacreditar patriotes que donaren la vida pel govern legítim.
