Una no neix dona, sinó que esdevé a ser-ho. Revelació que, fins avui, ens ha permès a les feministes a posar nom i context a les múltiples violències, sistemes d’opressió i expulsió social que determinen les vides de les dones. Una afirmació que, gràcies al temps recorregut pel feminisme, també ens ha permès un autoreconeixement i posar en valor la nostra potència. Tot esdevenint dones, hem lluitat i guanyat un lloc en la nostra societat. Però és una realitat que els feminismes continuen ocupant –igual que les dones– una situació subalterna. Paradoxa, aquesta, inherent als processos revolucionaris en la seva il·lusió de guanyar el temps, tan necessari per transformar les estructures.
Potser és que el repte al qual ens enfrontem les feministes no és que s’escoltin les nostres veus sinó a com volem que s’escoltin. No és institucionalitzar el feminisme, sinó com diuen les feministes comunitàries, constitucionalitzar-lo. Hem vist com la feina dels moviments feminismes ha estat instrumentalitzada i popularitzada tant per la cultura del consum com per part dels partidismes. Hem vist com el sistema només acull el feminisme si pot incorporar-lo a les estructures perquè la ‘normalitat’ sigui tan productiva com sigui possible. Hem vist com els usos dels temps i l’obertura de la informació, elements necessaris per desenvolupar una cultura de la resistència i transformació social, són pautades per l'agressivitat i la competitivitat. Un escenari aquest que ha contribuït a la despolitització i fins i tot banalització dels reclams feministes, i que tantes frustracions, cansaments i reaccionarismes comporta.
No és un secret que en la cultura occidentalista, el feminisme s’ha forjat a la llum de la Il·lustració que, recordem, mai va reconèixer a les dones. Un feminisme, el "nostre", que ha sobreviscut a través d’una dialèctica que parteix d’un sistema de menyspreu i desigualtat però amb qui també –coses de l’opressor– hem establert certes dinàmiques de dependència. Per això la urgència de noves formes de constituir-nos, noves formes de fer sentir i formular reclams, i articular altres formes de presencialitat, resistència i transformació davant les estructures. Fer sentir les nostres veus d’una altra manera, constituir-nos com a moviment de transformació que s’alliberi de les estructures, precisament, per no dependre d’elles.
S’esdevé doncs, ara, la urgència de repensar les nostres lluites. Tant en l’àmbit individual com col·lectiu. Des d’un pensament i coneixements locals per poder fer front a un canvi de les estructures a escala global. Altres formes de pensar la cultura de la igualtat i l’equitat a partir del reconeixement de les resistències d’aquells sabers expulsats per una cultura de la normalitat imposada a cop de relacions de poder homogeneïtzadores, rígides, paralitzadora. Aprendre i reclamar espais a una cultura de la cura global. Fer front a les dinàmiques de domini i expansió del patriarcat des dels sabers ancestrals. Fer conèixer les múltiples interseccionalitats de les opressions. Començar a treballar des de la situació subalterna en processos de resistència que permeten teixir un sistema de relacions basades en la fortalesa, no intervencionistes, sí transformadors. Des d’una cultura de la cooperació transformadora que permeti diàlegs –no dialèctiques– que ens agermanin, que siguin sorores i solidàries. Amb la capacitat de construir un teixit prou resistent als sorolls polítics. Perquè precisament, el feminisme, és política.
Tenir la certesa d’estar en el lloc que ens correspon, en la forma justa, "ho visc, ho aplico, ho defenso". Un intercanvi intercultural transnacional de sabers que ens possibiliti treballar allí on ens trobem ancorades, en un joc de supervivència a un sistema a qui fem tremolar. Ja som visibles i necessàries pel canvi, però encara subalternes a un sistema que ni ens vol ni està preparat per reconèixer-nos. Cal escoltar, aprendre i construir les grans preguntes, reptes i ruptures que compartim des dels feminismes. Ens és necessari un procés participatiu feminista a escala global que digui en veu alta que nosaltres parim i som part d’un gran moviment revolucionari. Revolucionari gràcies a les cures, a la tendresa, al sentit comú de qui protegeix i genera vida en un món que és conduït a l’autodestrucció. Sense transformació, no serà possible. Doncs el feminisme, també s’esdevé.
Meritxell Esquirol Salom del Fòrum Comunicació, Educació i Ciutadania
