01/05/2021

Els dos ultimàtums

3 min
Els dos ultimàtums

Dos mesos i mig després de les eleccions, ERC continua situada al bell mig del tauler polític català, situació envejable en qualsevol conjuntura política; però si no pren la iniciativa aviat, corre el perill de veure’s condemnada a anar a remolc de l’estratègia dels altres. Una estratègia que, per vies diferents, ens pot conduir a un atzucac de llarga durada i desenllaç molt incert.

Contràriament al que diuen els analistes propers a Junts, Esquerra la va encertar de ple segellant un pacte bilateral amb la CUP. Aquest pacte pretenia plasmar de forma clara el nou escenari electoral: majoria independentista, majoria d’esquerres. Si a Junts li ha molestat tant l’acord és perquè desmunta el seu discurs sobre la unitat independentista, i les habituals diatribes contra la traïció d’ERC. Curiosament, i contra tota evidència, aquest discurs es manté -Quim Torra o Josep Costa, després de tres anys de presidència de Junts, encara clamen contra els republicans per no haver executat “la victòria” de 2017-. Però ara les diatribes les han de dirigir també contra la CUP, que a diferència d’ERC li rellisca el que li diguin, de manera que Junts ha passat de ser el campió de la unitat a una mena de poblet gal que lluita ara i sempre contra els botiflers de tot pelatge. I malgrat tot, els juntaires tenen la paella pel mànec.

Els estrategs de Junts han decidit que per revaloritzar el seu paper han de convertir les negociacions del nou Govern en una guerra de nervis. Des del punt de vista tàctic té tota la lògica, encara que aquesta dilació perjudica el necessari reforçament de la Generalitat i la ràpida presa de decisions que el país necessita. Pere Aragonès ha hagut d’implicar-se en el diàleg, i prendre l’arriscada decisió de fixar un deadline -que caducava just ahir-. L’acord continua lluny i, en teoria, ERC hauria de començar a plantejar-se un Govern en solitari. Si no ho fa, el control del temps passa totalment a les mans de Junts.

En el front espanyol, ERC corre també el risc de quedar desbordada pels esdeveniments. El seu acord amb PSOE i Podem no ha donat fruits apreciables. La guerra ideològica de Madrid ha convertit els republicans en una nosa, i ara, a més, sembla constatar-se l’enèsim engany de Pedro Sánchez, que després de garantir-se els pressupostos de l’Estat a canvi de “cedir a la Generalitat la gestió dels fons europeus”, ha començat a actuar de forma unilateral en aquest afer decisiu, amb l’habitual silenci còmplice dels comuns. Molts troben a faltar que ERC no posi en valor els seus tretze escons, però cal recordar que quan ho ha fet (com en la votació del decret sobre els fons europeus) ha aparegut ni més ni menys que Vox per suplir-los. I Sánchez n’ha elogiat “el sentit d’estat”. D’això no en té la culpa Gabriel Rufián, però en pot rebre les conseqüències.

La temptació de tirar el barret al foc és molt comprensible, però Esquerra ha de tenir present que si a Madrid se situa clarament a l’oposició perd la poca força negociadora que té. I si no hi ha acord amb Junts, amb el Parlament català convertit en un trencaclosques, li caldrà mesurar molt bé cada moviment. Jugar el farol del Govern en solitari implica apostar per la geometria variable. Però Aragonès també ha de ser conscient que la pròxima tardor, si no millora la situació i la repressió continua, el risc d’una nova Urquinaona creixerà exponencialment. És prou motiu perquè el PSOE també rebi un ultimàtum.

stats