La UE, els aranzels i la sobirania tecnològica

Tot i la pausa recent en la guerra comercial desfermada pels EUA, és ben viva la qüestió de quines represàlies aranzelàries podria posar la Unió Europea sense tirar-se massa pedres a la teulada. En global, la UE exporta una mica més als EUA que no pas importa dels EUA (el 2023, un excedent positiu del 3% sobre els 1,6 bilions d’intercanvi total). L’excedent s’explica perquè els venem més béns manufacturats dels que els comprem. En canvi, si mirem la balança de serveis (que la Casa Blanca no ha tingut en compte a l’hora d’establir aranzels) importem 109.000 milions d’euros més del que exportem als EUA (dades 2023). Fins aquí, sembla que els europeus no tinguem una posició gaire feble.

Ara bé, cal tenir present que les xifres de comerç internacional no ho diuen tot. Per exemple, Apple, Dell o HP són empreses dels EUA, però produeixen els seus ordinadors, telèfons mòbils i components en molts països, amb la qual cosa aquests productes no compten com a exportacions dels EUA. D’altra banda, cal tenir present el nivell tecnològic d’allò que s'intercanvia. Simplificant, podríem dir que la UE ven sobretot tecnologies del segle XX als EUA (productes farmacèutics, vehicles i maquinària). Els EUA es poden permetre de posar aranzels a la importació d’aquests productes, perquè tenen prou tecnologia per fabricar-se’ls ells mateixos si hi ha els incentius econòmics adequats. La UE importa productes semblants dels EUA que també podria produir ella mateixa en cas de necessitat; a més, importa petroli, gas i productes agrícoles (que podria importar d’altres països si calgués); finalment, importa tecnologies del segle XXI, sobretot tecnologies d’informació i comunicacions (TIC), per a les quals és més difícil de trobar proveïdors dins de la UE o en tercers països. Certament, la Xina podria ser un proveïdor TIC alternatiu, però també té els seus inconvenients i ja en depenem molt per a productes manufacturats.

Pensem en els equips o programaris de pagament que fem servir cada dia a casa o a la feina: programari de telèfons i ordinadors Apple, Android, Windows, totes les eines de Microsoft (Office, Outlook, Teams, i d’altres), serveis de núvol (Amazon Web Services, Microsoft Azure, Google Cloud), eines de videoconferència (Zoom, Webex, etc.), ChatGPT i molts d’altres. Tot això són productes i serveis exportats pels EUA. Si la UE decidís de posar-hi aranzels substancials, les empreses que els fabriquen patirien una mica, però els ciutadans i les empreses europeus patiríem tant o més.

Com pot reduir la UE la seva dependència dels EUA en alta tecnologia, i en concret en TIC? Fa uns quants anys es va promoure l’ús de programari lliure (Linux, OpenOffice) per part de diversos governs i administracions. Era una bona idea, però no va arrelar en gran part perquè era difícil de competir amb la usabilitat, la funcionalitat i la fiabilitat del programari de les grans empreses. Val a dir que, a més del programari lliure, a Europa i en especial a França hi ha alguns productes interessants, com LeChat de Mistral (molt semblant al ChatGPT) o el cercador Qwant. Què ens falta, doncs?

Davant la possibilitat que alguns investigadors abandonin els EUA, molts governs de la UE han anunciat fons públics per atreure’ls. Anant bé, això permetrà que alguns postdocs europeus de l’àmbit acadèmic tornin als nostres països. Tanmateix, si volem guanyar sobirania tecnològica, amb això no n’hi ha prou ni de lluny. El que cal és dotar-se de grans empreses de TIC, igual com va fer la mateixa Xina quan va crear el seu ecosistema digital a partir dels anys 90. Caldria facilitar la creació d’empreses tecnològiques amb accés a tot el mercat de la UE, amb una reducció de la burocràcia i de les regulacions (com ja s’està proposant per a la IA), amb accés a prou capital per créixer sense haver-se de traslladar a l’altra banda de l’Atlàntic, i amb una cultura anglosaxona del risc. Les administracions, més que donant subvencions, podrien ajudar amb la seva capacitat de contractació, comprant preferentment productes TIC made in Europe. Això permetria que aquestes empreses poguessin oferir retribucions prou substancials per atraure i retenir personal altament qualificat. Cal tenir present que als llocs de R+D de les grans tecnològiques americanes es cobra un ordre de magnitud (10 vegades) més que a Europa. Igual que som capaços d’atreure els millors futbolistes, hauríem d’esforçar-nos per atreure els millors tecnòlegs i enginyers.