La turista turismòfoba (i més coses de passió)
En aquesta setmana de Passió, ha conquerit les xarxes un vídeo dels informatius d'IB3 Televisió en què apareix una dona asturiana que està passant les vacances de Setmana Santa a Mallorca i troba que hi ha una gentada. “Jo, si fos mallorquina, crec que volaria l'aeroport perquè no es pot ni caminar”, suggereix, amb un somriure cordial al rostre però sense tallar-se un pèl. I afegeix: “No sé com ho podeu aguantar, teniu un excés de turisme exagerat. Ànims”. La dona duia un paraigua, perquè era un dia que plovia i, per tant, s'havia produït el fenomen conegut com a Operació Nigul; com que no val la pena anar a vorera de mar, tota la turistada opta pel pla B d'anar a passejar pel barri antic de Palma.
L'espontània asturiana ens va emocionar precisament per la seva condició de turista, cosa que la revestia de l'encant d'una certa incongruència (fàcil de disculpar perquè a tots ens passa, quan feim de turistes, que ens molesten els altres turistes) i, al mateix temps, la protegia dels penjaments, insults i desqualificacions que hauria rebut en cas que fos una aborigen expressant-se en els mateixos termes. En efecte, en cas que a un mallorquí, o mallorquina, se li acudís sortir als mitjans formulant la idea de carregar-se l'aeroport de Son Sant Joan, per molt de somriure que hi posàs, la que li cauria al damunt seria d'antologia. Naturalment, el primer que se sentiria a dir aquesta hipotètica mallorquina descarrilada seria 'turismòfoba', una paraula d'una excepcional càrrega injuriosa. I a continuació vindria el rosari de llocs comuns dels practicants de la turismofília: si vols que ens morim de gana, si pretens que tornem a anar amb un carro i una somera, si no saps que aquí absolutament tot i tothom depèn del turisme. El turisme entès com a fatalitat inevitable, el turisme com a única activitat per a la qual estam capacitats els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers.
Que el turisme era pa per a avui i fam per a demà s'ha comprovat a bastament en aquests dos anys de pandèmia: la inèrcia de no ser capaços de produir res, de fer res més que no sigui atendre turistes (i, molts d'ells turistes de polsereta de tot inclòs), de no tenir efectivament cap altra activitat econòmica que pugui mantenir viu un país d'un milió de persones, ha posat en evidència la fragilitat de l'economia de les Balears i del seu teixit (im)productiu. Davant d'aquest fet consumat, però, la reacció no és començar a treballar en un pla B per no tornar-nos a trobar amb les mans dins les butxaques (per no dir un altre lloc més indecorós) quan torni a haver un altre imprevist seriós, cosa molt probable vistos els sobresalts a què es veu sotmès el món occidental del nostre temps.
Ben al contrari, la resposta consisteix en una espècie de cursa enfebrida per superar els índexs (de passatgers, de pernoctacions, d'euros per turista) del 2019, precisament l'any en què les Balears es van tornar invivibles durant els mesos de temporada alta i es va posar damunt la taula el debat sobre el canvi de model. Corregim-nos: de debat pròpiament dit, en realitat no n'hi ha hagut mai. Només els insults i les desqualificacions ja esmentats a qualsevol que gosàs proposar ni que fos cap tipus de revisió o de replantejament de l'activitat econòmica hegemònica a les Balears, a qui fos que provàs d'insinuar una crítica. Per això ens ha agradat la turista asturiana: a ella, com que és turista, no li poden dir turismòfoba (una nota: això de fer volar l'aeroport no s'ha d'entendre de manera literal sinó com una hipèrbole humorística, que després hi ha qui posa denúncies per amenaces o filoterrorisme). Com deia ella: ànims.
Sebastià Alzamora és escriptor
