Fa anys que batem rècords turístics. El problema és que una part creixent dels illencs ja no els celebra. No fa falta explicar gaire per què. Habitatge, saturació, trànsit, renou, pressió sobre els serveis. Les manifestacions només han fet visible un malestar que ja feia temps que hi era. Per això crec que el debat ja no és si volem més o menys turistes. El debat és qui ha d’estar al servei de qui.
Seria absurd negar tot el que el turisme ha aportat a unes Illes que li deuen una bona part de la prosperitat. Però una cosa és reconèixer-ho, i una altra donar per fet que els interessos de la nostra principal indústria coincideixen sempre amb els interessos dels qui vivim aquí. Un hoteler vol omplir més habitacions. Un restaurador, més taules. Una companyia aèria, més passatgers. És ben normal. El que ja no és tan normal és donar per fet que nosaltres també necessitam aquest creixement.
La pregunta és bastant senzilla. Què ens deixa un turista més, quins costos col·lectius genera la seva estada i, sobretot, qui els paga? Basta mirar qualsevol zona turística: carrers, asfalt, enllumenat, jardins, clavegueram, xarxes d’aigua, bombeig, recollida de fems, neteja, accessos. Moltes urbanitzacions varen créixer per acollir una població que es multiplica durant uns mesos, però els ajuntaments les han de mantenir tot l’any. I aquesta pressió ja ha entrat de ple als nostres pobles i ciutats: places, aparcaments, aigua, neteja, seguretat, manteniment.
Una part d’aquesta capacitat addicional s’acaba pagant amb els mateixos pressupostos que han d’atendre les necessitats dels qui hi vivim tot l’any. I els doblers públics, si van aquí, no poden anar a habitatge, escoles infantils, transport públic, dependència i altres necessitats. L’OCDE fa temps que adverteix que el turisme depèn fortament de les infraestructures i dels serveis públics i que una pressió elevada pot afectar els recursos i la qualitat de vida de les comunitats que l’acullen. És curiós que ens preocupi tant que la destinació sigui competitiva i que ens demanem tan poc qui paga aquesta competitivitat.
Després, hi ha la factura que no passa per cap Administració. La trobam quan cercam un pis, quan els nostres fills no poden emancipar-se, quan determinats preus s’adapten a la capacitat de despesa de qui està 15 dies de vacances, però també en coses més difícils de posar en euros: el renou, les cues, la congestió, la pèrdua de tranquil·litat i haver d’adaptar durant mesos la nostra vida quotidiana a una pressió que no hem triat. La demanda turística i de segona residència competeix, també dins els nostres pobles, amb famílies d’aquí que tenen molta menys capacitat de compra. Això costa d’empassar: mantenim els nostres pobles perquè siguin atractius, hi pagam impostos tot l’any i, al final, una part dels nostres fills ja no s’hi pot permetre una casa. I tot aquest desgast, encara que no surti a cap pressupost, també surt del nostre benestar.
Per això crec que ens equivocam quan discutim si el nombre adequat són 15, 17 o 20 milions de turistes. La mida de la indústria turística no s’hauria de decidir d’entrada. Hauria de ser un resultat. Primer hauríem de saber què costa realment aquesta activitat i procurar que els costos col·lectius que genera formin part, tant com sigui possible, de la factura que paga qui els genera. Només llavors podrem saber quina dimensió de la indústria turística és compatible amb l’interès general.
Això encarirà una part de l’oferta turística. I què? Si algú considera que venir a les Illes val aquell preu, vindrà. Si un negoci continua essent rendible després de pagar els costos que genera, magnífic. I si només ho era perquè una part d’aquests costos els pagàvem nosaltres, tal vegada ens hauríem de demanar per què tenim tant d’interès a conservar-lo. Segurament vindria menys gent. No em sembla cap drama. Menys volum no ha de ser l’objectiu. Ha de ser, si correspon, el resultat de deixar de carregar als residents una part de la factura.
I aquí també hem d’exigir una resposta a les nostres institucions. Per què continuam governant el turisme pensant tant en les necessitats del sector i tan poc en el benestar dels qui vivim aquí? El sector turístic té tot el dret a defensar més activitat, més clients i més rendibilitat. És la seva feina. Però el Govern, els consells i els ajuntaments no tenen aquest mandat. El seu mandat és defensar l’interès general dels ciutadans que vivim aquí. Sempre.
Un bon govern no governa per maximitzar els interessos d’una indústria, per important que sigui. Governa per maximitzar el benestar dels ciutadans. Quan l’interès del sector i l’interès general coincideixen, perfecte. Però quan deixen de coincidir, no hi ha gaire discussió possible: ha de prevaler l’interès general. Per això tenim dret a demanar als qui governen quin és el criteri amb què decideixen si una política turística és bona. Que vingui més gent? Que augmenti la despesa? Que el sector facturi més? O que els illencs visquem millor?
No governam una indústria. Governam una societat. Durant massa temps hem demanat als residents que entenguin les necessitats de la nostra principal indústria. Potser ha arribat el moment de demanar a la nostra principal indústria que entengui les necessitats dels residents.
Perquè som nosaltres els qui vivim aquí, els qui votam aquí, criam els nostres fills aquí i deixarem aquestes Illes als que vindran darrere. El turisme ha estat i continuarà essent una eina extraordinària de prosperitat. Però és això: una eina. No és la finalitat. I si perquè els illencs visquem millor han de venir menys turistes, no veig per què n’hauríem de tenir por. Al final, aquesta és l’única mesura que realment importa: que el turisme ens ajudi a viure millor, no pitjor.
