L'any 1952, quan Isabel II accedia al tron del Regne Unit, Isaac Asimov publicava un relat que tenia com a base argumental la lluita per l'aigua entre la Terra i les colònies de Mart. O sigui, fa més de 70 anys, Asimov ja entenia que una crisi de l'aigua podia posar en perill un planeta sencer. O dos. I que l'aigua no és un bé que es pugui malbaratar. De fet, des de ‘Dune’ (Frank Herbert) fins als guionistes de ‘Mad Max’ (George Miller i Byron Kennedy) molts autors de ciència ficció han vist en les possibilitats de l'escassetat d'aigua una trama apocalíptica.
Idò bé, les Illes ja viuen una trama apocalíptica: no hi ha aigua, però continuam creixent, construint, ampliant aeroports i augmentant el nombre de turistes com si tinguéssim aigua. Què pot sortir malament?
A principis d'enguany, l'Organització de les Nacions Unides, en un informe històric, declarava que el món ha entrat en una era de fallida hídrica global. És a dir, molts ecosistemes han arribat al punt de no retorn, perquè la demanda humana, amb el seu progrés insostenible, ha esgotat els estalvis aqüífers i ha assecat els pous del futur. El conjunt del sistema hídric del planeta està en risc. I, en aquest mapa desolador, podem entendre unes illes com les Balears —situades en una Mediterrània que s'escalfa per damunt de la mitjana i venuda al turisme i al formigó sense fre— com el paradigma del naufragi en dic sec, l'experiment a petita escala de les conseqüències de la política de l’excés. Què passa quan una societat es comporta com si un recurs finit fos infinit?
Així, entre tot el despropòsit generalitzat, l'Arxipèlag s'alça, una vegada més, com l'adalil del disbarat. Àtila impedint que l'herba creixi. A les Illes encara no entenem què ens jugam amb el tema de l'aigua. I això malgrat tots els indicadors que avalen que arribam a un límit molt perillós. Les reserves hídriques no arriben al 40% a cap illa. Les reserves de Menorca han caigut a mínims històrics. A Eivissa, la part més grossa de les masses d’aigua subterrània estan sobreexplotades i salinitzades. I el règim de precipitacions està trastocat per culpa del canvi climàtic.
És cert que molts municipis han establit restriccions —talls de subministrament o limitacions de reg i de piscines— però, si es continua construint i augmentant la pressió humana, aquestes mesures seran com posar tiretes a ferides de Smith and Wesson del 45.
Vivim una crisi hídrica dins una crisi climàtica que amenaça el nostre futur. I, en realitat, no és que no ho entenguem (crec que molts sí que ho feim), és que qui mana l'agenda dels nostres governants és un sector empresarial que, en la seva infinita supèrbia, creu que els diners ho compren tot i que el seu melic està per sobre de totes les coses de l'univers. Un bon dia vaig recriminar al responsable de l'empresa que ens porta aigua a casa —els oligarques de l'aigua— que, amb la crítica situació dels aqüífers, no tallassin l'aixeta (mai més ben dit) als que demanen cinc camions al dia per a piscines i jardins. Em va contestar que, en realitat, a aquests malgastadors els hauria d'oferir millor preu que a mi, perquè són els seus millors clients. I aquesta és la filosofia. Les lleis del mercat aplicades a un recurs de tots que ells han privatitzat sense que ningú els posi límits. Capitalisme suïcida, una vegada més.
I, al capdavall, els límits, és clar, són sempre per als que ja estalviam aigua. La consciència individual com a coartada per no discutir les decisions dels qui de veritat malbaraten. I si no, que li ho preguntin al faraó de Sant Antoni de Portmany (llegiu l'alcalde Marcos Serra), que, en plena alerta per sequera, va autoritzar una festa on es va recrear un escenari egipci amb un llac que va necessitar llançar 170 tones d'aigua. L'aigua com a decoració; la forma de l'aigua que ens faltava veure.
En el relat d'Asimov, titulat A la manera marciana, la Terra està a punt de deixar de subministrar aigua a Mart —i no sé si això serà un espòiler, però el llibre és del 1952—, així que els marcians, per no dependre de l'aigua terrestre, decideixen anar a buscar un enorme bloc de gel als anells de Saturn. Allò que alguns anomenarien solucions tecnològiques. I potser els mateixos em diran que, al cap i a la fi, un Arxipèlag està envoltat d'aigua, i que la solució és la dessalinització. Però si algú encara pensa així, li recomanaré una petita excursió a Talamanca, on la dessaladora d'Eivissa aboca la salmorra del procés de dessalar a través d'un emissari sota un penya-segat. Allí, just allà, hi hauria d'haver una esplendorosa praderia de posidònia. Però la dessaladora l'ha destruït. El cost ecològic de la dessalinització és massa alt. I mentre no puguem anar a buscar gel als anells de Saturn, o deixam de construir o morim de set.
