Turisme: hibernar i rebrotar

El ritme alegre de vacunació de les darreres setmanes posa pressió a Europa per accelerar l’obertura de fronteres al turisme, tant per als de dins com per als de fora. Alhora, la pandèmia fa estralls a l’Índia, un país on la distància interpersonal sembla ciència-ficció, i ens arriben imatges que fan encongir el cor. Es pot veure, més clar que mai, i en temps accelerat, com es perpetuen i s’amplien les desigualtats entre països. Aquí som els primers interessats que els turistes puguin arribar amb facilitat ben aviat. Amb els nostres companys PIGS -Portugal, Italià, Grècia i Spain-, als quals també caldrà afegir Croàcia, ens juguem bastantes dècimes a l’alça del PIB i a la baixa en disminució d’atur per al 2021. I més tenint en compte que, previsiblement, el turisme no serà un dels grans beneficiaris dels fons europeus per a la reactivació.

Mentre això no s’endreça, els amants dels viatges ens trobem amb situacions curioses. Exemples basats en fets reals. Una senyora de 69 anys que no es vol vacunar perquè li toca l’AstraZeneca i li han dit que -afegir fake news al gust- com que li agrada viatjar, i com més lluny millor, millor que se la posi, i pensa que al final potser sí que se l’haurà de posar. O una família amb bitllets d’avió a Sud-àfrica ja ajornats una vegada i a punt de perdre els diners, però que es troba el centre de medicina tropical tancat, una variant pròpia al país de destí i, per ara, 15 dies de confinament a la tornada. O un grup d’estudiants que volen llogar una casa al sud de França per celebrar que han acabat la selectivitat perdran els diners si finalment no hi poden anar, i la possibilitat de pagar una assegurança encara no entra en la ment dels joves adults. Tota aquesta incertesa incita a esperar al darrer moment, agafar el cotxe i fer viatges de proximitat.

El turisme no ha parat de créixer des que formalment va esdevenir una indústria, cap als anys 50. Quaranta anys després, als anys 90, les aerolínies de baix cost democratitzaven més els viatges internacionals. Abans de la pandèmia, el pes del sector a l’economia catalana era de l’11% del PIB i creava el 14% dels llocs de treball. Tot i que la major part són feines temporals i poc qualificades, no deixa de ser una font quantiosa d’ocupació que, ara mateix, no ens podem permetre negligir. El sector està conformat per grans, petites i mitjanes empreses, gaudeix de molta capil·laritat social i, per ara, està menys afectat pels canvis tecnològics en comparació a altres sectors que es troben en una transformació disruptiva de model de negoci, com per exemple la banca. Per sort, els hotels sense persones o amb robots que ens porten la comanda encara són cars de veure.

El turisme s’ha mostrat sensible i resilient alhora. Sensible perquè gairebé mai s’escapa dels traumes que pateix el planeta o la societat. L’Organització Mundial del Turisme recorda com van afectar els atacs de l’11-S el 2001, la SARS el 2003 o la crisi financera del 2009, però, al mateix temps, l’activitat mostra una gran resiliència, potser precisament gràcies a aquesta barreja de mides empresarials o a la seva pròpia naturalesa cíclica, que té el sector acostumat a hibernar i rebrotar. És cert que aquesta és la imatge en la distància i que, de més a prop, veuríem el patiment de restaurants o petits hotels que han de tancar. I també és veritat que la SARS 2003, amb 774 morts, no és comparable al covid-19.

La pandèmia ha creat un parèntesi que ha permès avançar en una reflexió de fons sobre els beneficis i costos que aporta aquest sector, a nivell social, econòmic i mediambiental. Hi ha un consens que el replantejament del turisme no es podrà limitar a afegir la paraula sostenible al darrere, un mot del qual s’ha abusat i que ben aviat no voldrà dir res. El canvi climàtic incrementarà la freqüència d’aquests traumes planetaris generant desequilibris en els ecosistemes que ens agrada gaudir. Pot comportar hiverns sense neu a les pistes, o estius en què no es puguin omplir piscines per l’escassetat d’aigua, i destins que deixin de ser atractius o fenòmens meteorològics extrems que requereixin massa inversió pública per mantenir-ne l’atractiu turístic. L’augment de la consciència ecològica dels joves avalua amb lupa l’impacte de les pròpies decisions i valora més el benestar del planeta que la comoditat o la rapidesa. Fenòmens com el flight shame -la vergonya de volar, força popular als països nòrdics- aniran en augment i segur que, en les properes dècades, sorgiran noves propostes turístiques carregades d’anglicismes: slow breaks, zero carbon holidays i casetes paradisíaques difícils de distingir de la natura. Que la pressa per reobrir no ens desencamini de la necessitat d’innovació.