Trump i Netanyahu no han vist Panahi
Fa tres setmanes, el cineasta iranià Jafar Panahi va guanyar la Palma d’Or al Festival de Canes amb Un simple accident, una pel·lícula que encara no hem pogut veure aquí però de la qual va transcendir que és un al·legat en favor de “la humanitat i la compassió”, cosa que d'altra banda, i feliçment, es pot dir de la majoria de les pel·lícules d’aquest gran cineasta. És rellevant recordar que Panahi ha de rodar els seus films en la clandestinitat, ja que desagraden profundament al règim dels aiatol·làs. A la plataforma Filmin en podeu veure alguns, com Taxi Teheran, Tres cares o la recent No bears: totes tenen un to que bascula entre l’humor, la tendresa i la melancolia, una mica entre Moretti, Cassavettes i Kaurismäki. Altres directors i directores iranians de qui hem pogut veure bones o excel·lents pel·lícules, com Asghar Fahradi, Majid Majidi, les germanes Samira i Hana Makhmalbaf, el seu pare Mohsen, o l’amic i mestre de tots, Abbas Kiarostami, ens permeten acostar-nos a la realitat d’un país ric en recursos naturals (gasos, minerals, petroli) que tanmateix ha patit una involució dràstica en les llibertats i els drets dels seus ciutadans, i també un empitjorament de les seves condicions de vida, sota la mà de ferro d’un govern ultrareligiós i conservador. Parlem breument de cinema i deixem per a un altre dia la importantíssima literatura persa, amb els seus 2.500 anys de tradició.
És obvi que el carnisser Netanyahu i l’embrutit Trump no han vist cap pel·lícula de Panahi, i que si ho fessin difícilment en sabrien entendre la delicadesa, la mirada sovint irònica i certament compassiva amb què contempla Teheran i les persones que hi viuen. Netanyahu es carrega a les espatlles la feina bruta d’aturar el govern iranià en la seva pretensió de llançar un desafiament nuclear a la resta del món, però al mateix temps continua la seva particular fugida endavant (ha d’atendre les exigències dels seus socis de govern, un estol de fanàtics religiosos tant o més indesitjables que els del règim iranià, i a més necessita constantment obrir fronts que l’allunyin dels processaments judicials per corrupció que pesen damunt seu) encara que sigui, per no variar, al preu de les vides de la població civil innocent i indefensa (també de la població israeliana, que pateix en pròpia carn la ferocitat de la resposta iraniana). Pel que fa a Trump, els incendis que causa en la seva política interna (incloent-hi la repressió militaritzada de protestes civils) fan comprendre que no està en condicions d’exercir el paper de gendarme del món que tradicionalment s’atribueix als EUA.
El món líquid que va anticipar Bauman era un món embogit. És per això que un altre dèspota, el turc Erdogan, pot encertar-la quan es refereix a Netanyahu com un dirigent comparable a Hitler, a qui desitja que no acabi igual, sinó que respongui dels seus crims davant d’un tribunal internacional abans d’anar-se’n d’aquest món. Així sia amb tots els governants criminals que fan del món aquest lloc lleig.
