Troglodites digitals

Abans les males influències venien de la televisió privada, però ara sembla que deriven d’internet i les xarxes. Parlàvem de la violència de certs programes i pel·lícules, sobretot durant els anys noranta, un contingut que se suposava que pervertia la joventut fent-la colèrica, fins i tot satànica. Ara la televisió s’ha tornat residual –cosa de les persones grans, que miren noticiaris i programes de cuina–, però els joves continuen amorrats a les pantalles, encara que siguin les dels telèfons mòbils, a través de les quals sembla que els arriba tota mena de propaganda i de doctrina. 

Com sempre, pareix que només som sensibles o que només ens sabem deixar influir per allò dolent o immoral; mai no es parla d’algú que fa coses bones perquè les hagi vist fer per internet, o que s’hagi moralitzat o convertit a una ètica repujada gràcies a les xarxes. És com si la influència només es pogués donar en un dels dos sentits de l’espectre moral: el de la degeneració. Però en aventurar-se per aquesta davallada hi ha, certament, persones que han aconseguit grans audiències en un mercat cognitiu que no regula ningú: no hi ha censures ni autoritats, tothom pot crear el seu programa de televisió –un canal– i amollar el que vulgui, fer-se escoltar i provar d’influir. Quan passa això, però, topem amb el de sempre: amb el ‘qui la diu més grossa’ en una lluita per l’audiència molt més descarnada que la que movia les velles cadenes televisives. 

Aquí hi ha molt de radicalisme, és cert, sobretot contra els grans principis que se suposa que volen estructurar la societat progressista. Si hi ha molt d’antifeminisme a les xarxes és en bona part per esperit de revolta, perquè s’assimila el feminisme a una nova ortodòxia, mai millor dit, castradora. És ara la forma d’épater, de semblar ‘radical’ al mateix temps que s’és un cavernícola, més antic que les rodes de carro. Les xarxes –súmmum de la sofisticació tècnica– al servei del més primitiu: la subordinació de les dones i de la crítica al discurs que pretén emancipar i conscienciar de les desigualtats. A X, des que la maneja Musk i el nou algoritme populista, hi trobem molta paròdia de les dones i el posat feminista; no només aquesta xarxa s’ha sexualitzat (pornificat) per atraure més audiència, sinó que hi fan sortir molts vídeos de dones que només tenen per objectiu ridiculitzar el seu feminisme o fer-les semblar nines de plàstic –culs i pitam– per distreure el personal. Sovint la cosa agafa dimensions que ni el pitjor dels conservadorismes consideraria acceptables: la normalització de la poligàmia, la reivindicació de l’estar-se a casa de les dones i la crítica a la promiscuïtat (però només si és femenina), entre d’altres. Per què passen, però, aquestes coses? Perquè es té la sensació, ideològicament dirigida, que els homes hi estan perdent alguna cosa amb tot això de la igualtat i el feminisme. Se senten desplaçats, fins i tot perdedors. I que és jutjada contínuament la seva manera de fer, de ser, de comportar-se, com una cosa que no és bona. Aquesta batalla identitària sobretot es fa real a les xarxes.