Tristos tigrets somiadors

La melodia perversa del món-per-avenir s’estén pel país a un ritme frenètic. La resistència col·lectiva per vèncer la pandèmia ens havia portat a pensar que només revigoritzant el que és públic i posant en primer terme l’acció comuna es podria afrontar amb garanties el futur. Aquestes eren les idees que flotaven en l’ambient, mentre la crisi feia aflorar les contradiccions de l’actual model econòmic. L’activitat turística havia col·lapsat. No erràvem, estàvem en el camí correcte. Però, pobres tristos tigrets somiadors, el gran poder econòmic ens pensa de manera diferent. I s’entesta a visualitzar el nostre país com un espai comercial a cel obert, un territori per fer negoci a ritme de reggaeton. Un model orientat exclusivament al benefici, en consonància amb el vademècum bàsic del lliure mercat. Arribat a aquest punt, sabem el que defensarà el mercat; però, sabem a qui i què defensarà el poder públic? 

Un cop superat el moment més virulent del covid-19, a les Illes s’està accelerant la transferència de petites i grans propietats a mans foranes. Habitatges, finques rústiques i hotels estan canviant de titularitat, amb un volum suficient per titllar-lo de fenomen. Una mena de versió local del capitalisme del desastre. Terme amb el qual es coneix la resposta del sistema de mercat davant un cataclisme de dimensions gegantines, com el provocat pel covid-19. Mitjançant la qual, aprofitant el desori i la penúria creada per la pandèmia, el fort pretén treure avantatge enfront del dèbil i, si escau, engolir-lo. La manca de resiliència per fer front a aquest tipus de mal al nostre país ha estat sempre notòria, igual que l’absència del nervi polític necessari per adoptar mesures oportunes de gran calat. La situació generada per la crisi resulta paradigmàtica: primer posa en evidència les costures del sistema, per després mostrar la feblesa per sargir-les.

En aquesta maror intensa destaca, per sobre de tot, el protagonisme dels fons d’inversió de capital de risc. La versió suprema del capital corporatiu a la recerca de benefici financer i de la frugalitat temporal. Dosi d’adrenalina per revitalitzar l’activitat, xuclar la sang i partir: vampirisme econòmic. Alguns d’aquests fons estan arribant a les Illes de la mà de cadenes hoteleres, que opten per desfer-se d’actius per dedicar-se preferentment a la seva comercialització, en una versió actualitzada de col·laboracionisme. Seria interessant visualitzar un mapa de la propietat, hotelera i immobiliària, per dimensionar el fet. No és una realitat sobrevinguda espontàniament. Mentre diferents estats membres de la UE introduïen restriccions a la compra de bens immobles per als estrangers, aquí es propiciava la segona residència europea. No s’aspirava ser la tecnològicament avançada Califòrnia, sinó la Florida del continent europeu. D’aquella pols, aquests fangs.

En alguna ocasió he fet esment al que significava que els hotels Victoria (1910) i Formentor (1929) siguin en l’actualitat propietat de fons d’inversió. La caduta degli dei del turisme pioner de l’avantguerra provocada per la fatiga estructural del turisme de masses. Ironia històrica. Però les ambicions dels fons s’estenen més enllà dels actius hotelers i furguen en les escletxes més personals. Aquests dies mateixos, s’ha destapat que el solar de la Casa del Poble ha estat adquirit per una d’aquestes corporacions. Punyalada a la memòria històrica i culminació d’un doble greuge, que va començar amb l’espoli escenificat en la subhasta executada pel Ministeri de Treball espanyol i ha acabat en la seva venda al capital financer (per cert, d’on havia sortit). 

Igual de significatiu, o més, és el cas del Nou Llevant –abans polígon de Llevant–, que ha passat d’àrea d’habitatge per a classes populars, amb un concepte urbanístic avançat i respectuós, impulsada pel batle socialista Ramon Aguiló, a una zona residencial de luxe (sota un altre consistori socialista), en la qual més de la meitat de pisos són propietat d’estrangers. I, per a més inri, les properes promocions que es desenvoluparan en aquest indret són projectes de fons d’inversió per a pisos de lloguer, aprofitant el dèficit d’habitatge per als professionals joves. Una crònica viva de la inconsistència de l’actual practicisme socialdemòcrata. Efectivament, la irrupció del capital corporatiu tritura símbols... El perill és que la modernitat vulgui arribar de la seva mà. Imposa la idea d’espai comercial a cel obert.

Aquest fenomen corre paral·lel a una esquizofrènia consumista de grau elevat. Àdhuc, en alguns aspectes poden resultar contradictoris. El paisatge urbà sofreix l’impacte de l’exorbitància comercial: places i carrers convertits en menjadors col·lectius i zones comercials amb una metàstasi provocada per la triada formada per souvenirs made in Xina, botigues de gelats i oficines de property dibuixen una estampa molt real del moment. La ciutat dels creuers, per exemple. La febre consumista engoleix totes les estampes i el darrer gran episodi, en aquesta matèria, es diu caló del Moro. Esdeveniment on els sentits i la bellesa muten en objecte pla que agafa forma d’instantània o de caràcters d’un missatge digitalitzat. L’eros se substitueix per l’avorriment d’una coa de gent sota el sol d’agost. El “valor” es mesurarà en funció de les hores d’espera que un ha aconseguit fer per obtenir un selfie. En el fons, una llibertat tan narcisista i absurda com la que defensava l’eixerida Ayuso a Madrid. 

Parlam d’economia, però també de símbols. I els símbols formen part essencial dels ritus que serveixen per cohesionar una societat. Són la “comunitat sense comunicació” de Byung-Chul Han. La “comunitat viscuda”, creada en el temps. I, en aquesta, l’alienació d’un símbol representa l’amputació de l’ànima comuna. En el nostre país la cronologia de la transferència de fites a mans alienes (l’alienació de símbols) és llarga i diversa. Podríem començar pel palau de l’Almudaina o el palau dels Reis de Mallorca de Sineu (un record fossilitzat en el patrimoni col·lectiu) fins a arribar als grans tòtems actuals, com són els aeroports i ports, o l’esmicolada venda de patrimoni col·lectiu. Efectivament, tristos tigrets somiadors, la guerra pels símbols té més substància del que un pot pensar.