OPINIÓ

La tragèdia dels cretins

Davant de fets com els que aquests dies omplen els noticiaris –l’atemptat terrorista de Barcelona– la bona gent no deixa d’estar molt espantada. No es parla de res més, i fins i tot a Mallorca, on ens agradava creure, fins no fa gaire, que vivíem al marge de qualsevol daltabaix seriós, la inquietud és sobradament palpable. Ja sabem que els islamistes preparaven atemptats a Mallorca, i que les raons que habitualment fan d’una illa un lloc poc atractiu per a aquest tipus de quefers horrorosos –escapar-ne és difícil– aquí no hi juguen cap paper. El que no entén la majoria de les persones –tan preocupades per la seva vida i salut, per les seves famílies…– és com algú pot decidir matar desconeguts i morir fins i tot en la comesa. Hi ha coses que no caben dins del cap de ningú. I és bastant curiós i trist veure de quina manera “la gent normal” s’apropa a l’inconcebible. No hi ha cap paraula millor per expressar això; és impensable com pot algú tan jove, tan ignorant i sense historial violent, decidir que ha d’acabar amb la vida d’un plegat de gent desconeguda, i morir finalment en l’atemptat. I sense saber tampoc si matarà gent del seu credo, encegat per alguna idea abstracta de salvació ultraterrenal, la qual li hauria estat inoculada recentment. Aquests joves es maten en ple entusiasme de veritats revelades.

Són tan joves que no han tingut temps per tenir experiències que hagin fet valuoses les seves vides, ni per desenvolupar aquell escepticisme irònic i bonhomiós que s’adquireix a mesura que ho juga i perd la llarga partida de l’edat adulta. En el fons, hi ha una recerca de glòria, de reconeixement; fer-ne una de grossa que els tregui de la mediocritat d’unes vides anodines i sense relleu. Com va escriure amb tant d’encert Eric Hoffer: “La fe en una causa sagrada és majorment un substitut de la fe perduda en nosaltres mateixos”.

Es fa difícil posar-se en la pell d’aquests jovenots desvagats, però el moblatge mental que podem endevinar és tòpic i sabut. Hi ha menys fe religiosa que una reacció desaforada als miratges infinits de la societat de consum. Aquests joves anaven amb samarretes d’equips de futbol (patrocinats pels mateixos països que financen el terrorisme islamista). Hi ha més ressentiment davant de la impotència de qui voldria ser rellevant en alguna cosa –els estudis, els esports– i no ha estat capaç de gaire res, que no fe en veritats per a les quals hom pugui sacrificar l’única vida que hi ha. La societat actual promet molt més del que dona; està plena d’imatges d’èxit, riquesa i plaer, però a la immensa majoria d’individus no li posa a les mans més que les engrunes. És d’aquesta sensació de nen que es mira el pastís des de rere el mostrador (un pastís fet de cotxes esportius, noies lleugeres de roba i portades de revista) que sorgeix, em temo, l’odi, i una impotència que només busca una guspira per cremar-ho tot. El brou de cultiu està més en la fixació en certs futbolistes i marques de cotxes que no en la fe religiosa. Estic segur que aquests joves sabien més de pornografia que de teologia.

L’imam només ve a donar un sentit sòlid al que era tan sols una inquietud desordenada. I els va prometre els que tingueren: una tarda de glòria i d’excitació sobrehumana, i l’atenció de milions de persones. Al cel no hi aniran, però durant uns dies van rebre més atenció que Karim Benzema.

Ara, la moda moral és dir que no els odiem, que eren “xavalets”, fins i tot és habitual cercar quartades que ens facin sentir culpables com a societat: l’exclusió, el capitalisme, les desigualtats, etc. Els que mai justificarien un neonazi –o un violador, o un maltractador de dones– ens donen lliçons sobre les xacres socials que haurien precipitat “la tragèdia”. I les bones persones continuen confoses.

EDICIÓ PAPER 24/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF