“Aquests papers d'aquí deuen ser vostres...”, em va dir l'altre dia una companya de l'institut dins la sala de professors. De tot d'una vaig interpretar que aquell ‘vostres’ volia referir-se a tots els companys de departament i no només a mi sol. Avui mateix he anat a comprar i a la caixa, que és l'únic lloc on solem interactuar amb qualcú de la casa a les grans superfícies, una al·lota m'ha dit, tota agradosa: “Voleu bossa, rei?”. Ja m'ha quedat clar, aquí, que potser la companya de claustre de l'altre dia es referia exclusivament a mi...
Són les conseqüències inevitables de fer anys i de mostrar-ho en la manca de cabells, en la barba blanca, en la prominència abdominal indissimulable... Unes conseqüències, tanmateix, felices de tot. Primer, perquè tot i el pas del temps encara som aquí, amb bon estat de salut i a punt per donar guerra on calgui. I segon, perquè suposa la constatació que entre la gent jove (almanco entre la que és més jove que els de la nostra generació protoseixantina) el tractament de ‘vós’ cap a una persona de més edat que un mateix o cap a una persona desconeguda té encara una certa pervivència.
Parlem-ne. El tractament de ‘vós’ a Mallorca, antigament, no anava adreçat estrictament a les persones velles, sinó a les que eren més velles que l'interlocutor i que, a més, tenien el rang de casat. Ho diu el diccionari Alcover-Moll: “Casa't i et diran vós”, que es diu, remarca que “a Mallorca era usual tractar de tu els fadrins i de vós els casats”. Ho he sentit a dir per ca nostra. La padrina avisava ma mare i els seus germans que “ara en tal o en qual es casarà i l'heu de tractar de vós”, encara que la diferència d'edat entre aquells quatre germans fadrins i aquell parent llunyà fos poc significativa.
També, per descomptat, era habitual tractar de vós les persones desconegudes, aquelles que topàvem en anar a poble extern, o les externes que venien a fer mercat aquí, per dir una cosa.
En el meu cas particular, vaig veure sempre ma mare tractar de vós els nostres padrins. I jo he tractat sempre de vós tots els meus concos i ties, sense vacil·lació. Com també hi he tractat, aquí amb més dubtes, els pares de la gent de la meva edat.
Amb el temps, aquell tractament de respecte i de distància va anar perdent vigor. El tractament de vós es va vincular, gràcies (o per culpa) d'aquest procés arcaïtzant, a les persones grans. A tots ens han dit qualque vegada: “No em diguis vós, que no som tan vella, jo”, com si aquest tractament hagués de ser exclusiu dels jais.
El cas és que ni padrins ni padrines varen comportar, a partir d'un determinat moment, que els seus nets els donassin aquest tractament. I avui, així, com qui no vol la cosa, tothom és un ‘tu’ modern, jove, empobrit i a estones qui sap si desafiant. És tant així que el jovent d'avui és incapaç de fer un escrit de quinze línies adreçat a una segona persona (tractant-la de vós) sense passar del vós, al vostè i després al tu un grapat de vegades (cal dir també que en espanyol, l'usted també ha caigut en desgràcia, entre el jovent).
I ara de vegades veim a xarxes com joves streamers s'adrecen pel carrer a cop de tu a persones desconegudes, a mestres d'obres, a professors universitaris, a madones que agranen la carrera o a taxistes malhumorats.
Hom no sap si són els anys, però ve de nou, xoca i trasbalsa aquella mica. I no. No venim aquí a defensar un tractament de respecte per raó de classe. Ben alabats, n'hem d'estar, d'haver-nos pogut llevar de damunt el classista, submís, servil i espanyolitzant ‘vostè’, que en temps de les darreres coces de la Mallorca estamental reservàvem per als senyors, els capellans, els metges i els mestres d'escola.
La reducció dels tractaments al simple ‘tu’ respon, d'una manera o d'una altra, a l'elevació que hem fet dels infants i joves a una categoria equiparable a la de les persones adultes. Les persones quan creixem (i creixem sempre) necessitam uns referents (fins i tot uns ídols, si es vol), unes persones per qui sentir respecte, admiració, una gent de qui sempre podrem aprendre perquè han viscut més que nosaltres i perquè tenen més experiència.
Els infants no poden tenir el mateix rang d'autoritat que els adults que els acompanyen en el creixement, precisament perquè l'evolució de la humanitat s'ha basat en la transmissió del coneixement, l'experiència i els valors, de generació en generació. I després, una vegada adults, a partir de l'experiència coneguda i de la tradició transmesa, s'ha generat el progrés, el canvi, la investigació i les noves experiències, per baratar i corregir els errors que havíem heretat.
Que els déus ens guardin d'haver de tornar a tenir por. Però alerta: avui són molts els infants i joves que no tenen cap mirament a l'hora d'adreçar-se a un adult, com si el respecte fos una actitud que ja no s'usa, que és estantissa i que no ajuda les noves generacions, com s'estila de dir avui, “a empoderar-se”.
