27/12/2021

De Torras i Bages a la CUP

4 min
Un animal lligat en la neu.

Si em disculpen el col·loquialisme, Déu n’hi do l’atac de banyes que ha tingut la CUP arran de l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat per al 2022 i de l’escena que, per congratular-se’n, van protagonitzar dijous passat al Parlament el president Aragonès (ERC), el conseller Giró (JxCat) i la diputada Albiach (comuns).

De fet, però, la reacció cupaire no té res de sorprenent. Durant sis anys has estat –i t’han deixat ser– una mena de Neró (un Neró col·lectiu i assembleari, això sí) que, assenyalant amb el dit polze de la mà cap avall, expulsava Artur Mas a les tenebres exteriors, o impedia que la “justícia” espanyola empresonés, en la persona de Jordi Turull, un president electe de la Generalitat, o forçava pròrrogues pressupostàries a plaer. Des de finals del 2015 t’han fet creure –i t’has cregut– que tenies la clau de l’única majoria parlamentària possible i que, per tant, el govern Junts-ERC o ERC-Junts era el teu ostatge. I aleshores, de sobte, l’ostatge s’escapa, i troba sense massa dificultats ni contorsions un soci alternatiu, i els pressupostos estan a punt per al pròxim 1 de gener.

Ha de fer ràbia, sens dubte, i les i els portaveus de la CUP no l’han dissimulada gens. Des que van veure lligat l’acord entre el Govern i els comuns, els anticapitalistes s’han llançat a una escalada de desqualificacions i amenaces: ERC i Junts representen, des de l’executiu, “un vodevil autonomista que no va enlloc”, i s’han ficat “en un atzucac que deixa el país en la intempèrie”; el pacte ERC-comuns constitueix “un vergonyós intercanvi de cromos”. El president Aragonès ha estat severament advertit que avui “no superaria una moció de confiança en polítiques d’esquerra i independentistes”; vaja, que la CUP hi votaria en contra i, a més, amb ganes. En fi, la nova ponència estratègica de l’organització cupaire acusa el govern català de dedicar-se només a “promoure la pervivència d’un model que tan sols beneficia uns pocs” (tot i que té el suport d’un 41,3% dels votants), carrega contra “la deriva autonomista del sobiranisme governamental” i es proposa (des d’un score electoral del 6,68%) “desestabilitzar l’escenari actual de reassentament autonomista”.

En aquest punt, permetin-me un incís. Amb tota la meva solidaritat envers Pau Juvillà i envers Eulàlia Reguant –condemnat el primer i processada la segona amb acusacions que provoquen nàusees en qualsevol demòcrata–, ¿puc recordar que cap dirigent de la CUP no ha complert cap pena de presó per causa del Procés, mentre que un grapat d’autonomistes, sociovergents i apaivagadors d’Esquerra i Junts van acumular uns trenta-sis anys a la garjola?

La Candidatura d’Unitat Popular té tot el dret, la lògica i la legitimitat del món per instal·lar-se definitivament en el camp de “l’oposició frontal”, i dedicar els tres anys llargs que resten de legislatura a erosionar i desestabilitzar el govern Aragonès si aquest no dibuixa “un gir de 180 graus cap a l’esquerra”, segons li exigí l’altre dia el diputat Xavier Pellicer. Allò que em sembla més difícil d’entendre, en canvi, és l’actitud aparentment acomplexada del bloc governamental davant el cop de porta dels anticapitalistes. ¿Algú pot dubtar encara que el compromís del president Aragonès de sotmetre’s a una moció de confiança el 2023 ha decaigut davant el canvi d’aliances parlamentàries, i que no tindria cap solta regalar-li a la CUP l’ocasió de tombar o, si més no, d’humiliar l’actual govern de la Generalitat, quan la CUP ja ha triat el seu camp? ¿Quin sentit té –si no és purament mercadotècnic– seguir insistint que els cupaires són “els socis prioritaris” de l’executiu català? ¿Per fer què? ¿Per anar a un altre “embat” contra “els límits autonòmics i constitucionals”, embat del qual pagarien les conseqüències repressives, com el 2017, el president, els consellers i, en general, les forces que són al govern?

En algun altre article ja he assenyalat el meu profund desacord amb la idea segons la qual la CUP seria una mena de verge vestal del sobiranisme, i podria assenyalar quin govern o quins partits són independentistes autèntics, o bé autonomistes camuflats. Per això em continua sorprenent sentir el conseller Jaume Giró o el diputat de Junts Joan Canadell planyent-se de l’absència cupaire dins la majoria que ha fet viables els pressupostos.

Són plantejaments que m’admiren, perquè semblen partir de la premissa que el sol fet de declarar-se independentista esborra les diferències entre partits. I no, esclar. La independència és un objectiu compatible no només amb tàctiques i estratègies diverses sobre com aconseguir-la, sinó encara més amb la defensa d’interessos socials i econòmics, de models de país molt contrastats. Per exemple, el senyor Joan Canadell, empresari, ¿concep la República Catalana igual com la voldrien els militants de la CUP? Ho dubto molt.

A veure si vàrem deixar enrere el "Catalunya serà cristiana o no serà" atribuït al bisbe Torras i Bages per caure cent anys després en un "La independència serà anticapitalista o no serà" de la CUP.