PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe la crítica literària del poeta Tomàs Garcés, ‘Ship-boy’ (Barcelona, 1901-1993), publicada aquesta setmana fa cent anys a 'La Publicitat' (29-III-1923) sobre l’obra més popular del poeta Ventura Gassol (la Selva del Camp, 1893 - Tarragona, 1980). Vuit anys després, tot just proclamada la República, el president Francesc Macià nomenaria Gassol conseller de Cultura de la Generalitat.
Ventura Gassol, el poeta de La Nau, acaba de recollir en un volum les seves poesies patriòtiques. Temps ha que corrien escampades i havien guanyat la glòria de la popularitat. Guanyaran ara, damunt les planes silencioses, una glòria més pura? Fora, evidentment, injust aplicar a “Les tombes flamejants” la mateixa crítica que La Nau exigia. No és amb els mateixos ulls severs i meravellats alhora que cal esguardar una obra de lírica autèntica i una obra de circumstàncies. No hem de trencar, però, el lligam que les uneix. L’embriaguesa sonora, la voluptuositat religiosa tan ibèrica, la pompa lluent de les imatges, tot el característic de la poesia d’En Gassol és, també, a “Les tombes flamejants”. Hi ha, sobre tot, aquella litúrgia de La Nau que juga constantment amb flames i estels, roses, espases i glavis, esdevinguts símbols. El fons líric més pur de Ventura Gassol l’ha cobert una draperia retòrica, com calia. La retòrica d’En Gassol, noble i encesa, és el més adequat mitjà d’expressió dels seus delits polítics. Perquè el poeta, torbat per la misèria de la seva pàtria esclava, no té l’ànima prou tranquil·la per aturar-se a escoltar la cançó immortal de la terra. No té temps de sentir el repòs secular del paisatge; el neguit li enterboleix els ulls. Això es veu ben clar en aquella poesia titulada “Elegia tardoral”. És, de tot el llibre, lla on la terra és copsada d’una manera més concreta: “Al pla negreja el verd avellanar / i les vinyes ja hi són mig apagades / i pel damunt hi sura el polsim blanc / dels olivers de testa aureolada. / Ara és el temps que torna a poc a poc / aquell silenci greu de les muntanyes”. La visió va fent-se ampla i suau. Però quan els sentits s’encanten, del fons de l’esperit en surt la veu adolorida: “Aquesta pàtria que ara veus tan gran / ai dolor!, és una pàtria encara esclava”. Heu’s ací el sentiment bàsic del darrer llibre de Ventura Gassol. Ell ha sabut oir els clams de Catalunya. Ha sentit les dolors i l’angúnia de la pàtria. I ha fet que emmudís la seva lira íntima, per oferir-se al poble. Ventura Gassol és un artista que sap parlar com els homes del pla i de la muntanya, que ha escoltat els crits dels mariners, i ha arreplegat en els llavis de la velleta les cançons que anaven a morir. Per això el poble ha seguit al darrera de la seva veu. Les cançons publicades sota el títol genèric de “Símbols”, el romanç del “Calze de Pau Clarís” i l’esgarrifosa evocació de l’“ombra de Jacint Vilosa”, tenen la força, el ritme i la simplicitat de les creacions populars. Aquella “Cançó dels mariners” és un coral recatat i apassionat. Aquest estiu, vora mar, la cantaven els infants amb una veu d’argent. I això era, potser, la primera proclamació de Ventura Gassol poeta civil. La seva flama patriòtica havia pres el cor dels infants, que és com dir que havia il·luminat la nostra esperança.
