La tomba de Marilyn
Al final de la sèrie Capote contra els seus cignes (Capote vs. the swans, a HBO), veiem com algú acaba pagant, uns anys després de la mort de l’escriptor, 45.000 dòlars per un cofre amb les seves cendres en una subhasta pública. La sèrie està basada en un llibre que prova d’aclarir quina relació tenia Truman Capote amb un plegat de grans senyores de Nova York, en les quals es va inspirar per escriure el seu últim treball, la inacabada i fascinadorament irregular Pregàries Ateses (n’hi ha traducció catalana, d’aquesta novel·la, a Quaderns Crema).
L’autor freqüentava, ja en la seva més aviat trista decadència com a escriptor, aquests cercles burgesos, on era rebut com un mico de fira: el novel·lista cèlebre de llengua viperina, que entretenia les senyores amb tota mena d’històries sobre les seves amistats i coneixences, anècdotes de les estrelles de Hollywood que havia tractat durant els seus anys bons, a més de les coses que s’inventava, sobre les quals havia construït aquelles novel·les i contes biogràfics, però d’una vida més somiada que real.
No cal dir que quan Capote va usar totes aquelles senyores —les seves històries d’alcova, divorcis, enveges, crims i depravacions, per fer el primer capítol de Pregàries Ateses, que va sortir publicat en una revista—, les dones li donaren l’esquena, perquè s’hi van sentir retratades amb massa transparència i acidesa. És el dilema de qualsevol escriptor: fins a quin punt pot usar la vida dels que l’envolten i li obren les seves intimitats per fer literatura?
El problema és que els altres, en lloc de sentir-se afalagats, senten que han estat exhibits, i que tot un plegat de gent pot llegir ara la seva intimitat amb un detall feridor. Eren altres temps, també ho hem de dir: ara qualsevol esbomba personalment les pròpies històries, i quan un Truman Capote ve a tocar la porta per demanar permís per explicar una història 'vertadera' —com va fer ell, també, a la seva obra mestra, A sang freda—, el mateix interessat li diu que ja escriurà el llibre ell mateix… La història d’aquesta sèrie és la d’un Capote foragitat del cercle social que l'afalagava i aplaudia, i que el rebutja perquè se sent traït per la ploma enverinada d’un escriptor que, en el fons, de tot n’estava fent un homenatge. Aquest ostracisme social va precipitar encara més la seva decadència, empesa per un alcoholisme exaltat.
I tot això aquesta setmana, quan el mausoleu on reposa Marilyn Monroe (actriu de qui Capote va fer un extraordinari retrat literari) ha sortit a la venda; algú n’ha pagat 180.000 euros, i podrà ser enterrat allà, vora les restes de l’actriu. No sé si morir-se ha de ser menys penós quan penses que aniràs a reposar vora els ossos de Marilyn, o per què hauria de ser menys depriment que anar a descansar vora les restes dels pares o de la parella. La veritat és que tot plegat fa molta llàstima. Potser morir és morir menys, al costat d’una celebritat a qui admires. Potser s’imagina que la fama i la glòria i la immortalitat civil de l’actriu se li encomanaran, encara que sigui una mica.
