19/04/2022

Territori digital “verge”

3 min

El fet que tinguem en una mateixa conselleria polítiques digitals i territori és un reflex de la nostra canviant realitat: el món digital és un nou territori on cada cop anem traslladant una part més significativa de la nostra vida. Amb la creació d’aquest nou espai virtual, a través de les infraestructures digitals, els homes semblen refermar-se en el patró de cercar nous territoris un cop han exhaurit els que tenen més a l’abast. Com que la crisi ecològica provoca unes constriccions que, en un moment o altre, començaran a fer-se ineludibles, sembla que aquest món alternatiu pretén esquivar -o fer veure que pot esquivar- part d’aquest problema. El territori digital és, com els territoris “verges” (ves per on) precedents, un territori de conquesta. La idea baconiana que cal expandir-se sobre la resta de “la creació” mitjançant la tecnologia continua molt vigent.

El ciberespai és un territori mental -tan imaginari com real- que creix i es defineix gràcies a la participació de tots nosaltres. Un territori que dilueix les coordenades espai-temps, que ens concedeix el do de la ubiqüitat, que trenca tots els esquemes de la nostra organització social. En aquest terreny cibersocial, però, les normes no les controlen els governs -si més no de sortida- i l’ètica no és ben bé la dels carrers físics. A més, aquesta estructura social es tradueix en un centre d’emmagatzematge i operacions físic al qual els nostres organismes governamentals no tenen accés. El reglament de protecció de dades de la UE (GDPR) va ser un primer pas important, però és insuficient i no acaba d’interpretar que la prioritat -en clau d’emergència- hauria de ser regular l’ús que es fa de les dades demogràfiques extretes a gran escala. Alhora, tornem a repetir el patró de reglar per la banda de sumar deures als ciutadans: accepta les galetes, digues quines galetes, empassa’t les galetes.

Anant un pas més enllà de les teories sobre el “capitalisme de vigilància” de Shoshana Zuboff , el catedràtic de la London School of Economics Nick Couldry elabora tota una tesi al voltant del concepte “colonialisme de dades”. Al territori digital la matèria primera són les dades: són el material que eixampla exponencialment l’imperi de les Big Tech, els colonitzadors del nou món. El propòsit de les grans empreses tecnològiques és oferir una mediació digital per a cada (inter)acció humana, per tal de poder extreure’n dades. Segons Couldry, hi ha un intent sistematitzat d’annexar tota l’experiència humana al capital -el pitjor malson de Marx-. El paradigma està canviant tant que caldrà fer un esforç imaginatiu global per adaptar els nostres marcs al territori digital. Que les macroempreses que controlen el territori digital han estat fundades, i són dirigides, per homes és una dada força evident. Però vet aquí una altra de menys visible: segons un estudi de 2018 de la revista Wired , el 88% dels investigadors en intel·ligència artificial també són homes.

Aquesta dada és crucial perquè, tal com han demostrat investigadores en IA com Timnit Gebru i Joy Buolamwini , els algorismes tenen els mateixos biaixos que els seus programadors. Gebru, que abans havia treballat a Microsoft, era codirectora de l’equip ètic de Google fins que la van acomiadar el 2020; Buolamwini va evidenciar que el reconeixement facial -que aleshores es feia servir per a investigacions criminals- tenia una marge d’error proper al 50% en la intersecció dona negra. Aquestes dues investigadores i activistes, que sovint treballen plegades, són a l’altra banda de l’espectre del discurs distòpic i determinista. Ni apocalíptiques ni integrades, formen part de les feministes que proposen altres maneres de fer: Gebru ha fundat el Distributed AI Research Institute, i Buolamwini, l’Algorithmic Justice League.

Al territori virtual, els gegants tecnològics es comporten de manera agressiva i invasiva, tal com han fet els colonitzadors anteriors. Ara que sembla que ja no n’hi ha prou amb els rectangles que ens acompanyen arreu, Silicon Valley espera “the next big thing ”, el nou gran què. Mentre la resta d’empreses preparen alternatives, Zuckerberg ens ven el seu -encara en construcció- utòpic Metavers (que en els primers dies de proves ja va tenir un cas d’assetjament sexua l). En un esforçat intent d’ajustar-se als discursos d’inclusió i igualtat, en l’anunci documental que l’explica hi surten moltes, i molt diverses, dones. Però la publicitat és només publicitat, la realitat és molt diferent. Ves que en aquesta fal·lera per descobrir nous mons, la humanitat no ens moguem en cercles. Que el territori digital, i la inevitable reestructuració social que comporta, no ens faci perdre el terreny guanyat.

stats