La crisi financera del 2008, la pandèmia i ara la guerra són a l’arrel d’un fenomen que ens ha sorprès i que ha desconcertat els experts: la cursa desbocada de la inflació. James Powell, el president de la Reserva Federal, ho ha expressat així: “Penso que ara entenem millor fins a quin punt entenem poc la inflació”. Li hem d’agrair la sinceritat, però és poc tranquil·litzador donades les seves responsabilitats. En el món de l’anàlisi econòmica, l’episodi que vivim és dels que faran reputacions. Apunteu-vos de moment el nom de Jason Furman, un economista del cercle de Larry Summers, però més jove, que fa temps que ens diu que aquesta vegada seria diferent. No només pel que fa a la inflació. En un tuit recent deia: “En els darrers dos trimestres: PIB, -1%; ocupació, +2%. No havíem vist mai una desconnexió com aquesta en les dades”. Són temps interessants...
A grans trets, en el combat contra la inflació, ara prioritari, es desplegaran polítiques de dos tipus: les que pretenen refredar l’activitat econòmica, que seran, com tradicionalment han estat, les monetàries i fiscals, i les que pretenen incidir sobre les expectatives i els efectes acumulatius, des de la molt aconsellable política de rendes (salaris privats, beneficis, salaris públics, pensions,...) que propugna el Banc d’Espanya fins a les més dubtoses basades en el control de preus. Ara bé, com que l’entorn econòmic –canvi climàtic, guerra, postpandèmia, canvis tecnològics– és nou, la instrumentació fina de les polítiques haurà de ser creativa. Com d’habitud en situacions similars d’adaptació a grans canvis, ens esperen innovacions importants i sorprenents. Són temps en què rierols perifèrics esdevenen corrent central.
Pel que fa a la política monetària ja sabem que els tipus d’interès augmentaran. Tard o d’hora havia de passar. Aquí només deixaré constància de la meva curiositat per veure com s’ho fa el BCE per complir l’objectiu de reduir la inflació al 2% en mitjana temporal, sense induir pel camí una nova crisi de l’euro impulsada per les primes de risc d’alguns estats membres. No tinc cap dubte que el BCE disposa de l’artilleria i el talent per aconseguir-ho. Però, esclar, importa molt si ho pot fer tot controlant el dany col·lateral. Aquest és el repte i, per a mi, la gran incògnita.
Pel que fa a la política fiscal, la preeminència de l’objectiu de contenció de la inflació portarà a un període de limitació de dèficits i, per tant, d’estrès fiscal, més o menys agut depenent de la situació inicial a cada estat. Sobre això, tres observacions.
1. Els fons Next Generation es financen amb dèficit europeu mutualitzat. Em pregunto si una part de la despesa militar no acabarà també així. Fora lògic, penso, que la voluntat de limitació de dèficits portés a revisar els ritmes d’arribada dels fons en els estats receptors. La UE no renegarà del compromís adquirit, cabdal també per a les agendes verda i digital. Però no seria una mala mesura si l’arribada s’espaiés en el temps: menys pressió expansiva sobre l’economia dels receptors i, sobretot, més calma per invertir bé. Comprometre tanta despesa en tres anys no afavoreix una selecció acurada de projectes.
2. Feliçment, s’està conformant una consciència social molt predisposada a garantir un nivell de benestar digne a tots els membres de la societat. Aconseguir-ho demana despesa pública. Ara bé, l’estrès fiscal, amb components conjunturals i estructurals, la limita i, en particular, farà molt difícil expandir la política social per la via de subvencions no condicionades a la renda o la riquesa. És una tensió que es resoldrà per polítiques alhora personalitzades i anònimes. Sempre que es disposi d’un marc jurídic que ofereixi garanties i seguretat –per aquí pot plorar la criatura–, les tecnologies de la informació ho podran fer possible.
3. La imposició correctora s’està estenent, ja sigui, per exemple, per reduir densitat del trànsit o per minimitzar emissions de CO. Es diu sovint que la seva finalitat no és recaptar. És així, però és un fet que hi ha iniciatives que ingressen i n’hi ha que gasten. L’estrès fiscal portarà a afavorir les que ingressen. Per disminuir les emissions de CO podem augmentar els impostos sobre la gasolina o subvencionar la compra de vehicles elèctrics. La segona política seria més popular però amb caràcter massiu no serà factible. La lògica fiscal durà cap a la primera. Al final tindrem les dues i la narrativa serà que la primera política és la que fa possible que també tinguem la segona.
