Steve McQueen reescriu la història
Aquest any es va estrenar a Movistar+ la col·lecció de pel·lícules Small axe, del director i productor britànic Steve McQueen. En aquestes cinc entregues, McQueen feia un retrat des de diferents punts de vista de com era la vida dels immigrants caribenys que van arribar a la Gran Bretanya als anys 60, 70 i 80 per treballar. Tot i que algunes de les pel·lícules eren una mica feixugues, les històries servien per denunciar el racisme que van patir com a comunitat, no només des d’un punt de vista social sinó també institucional. Eren la mà d’obra barata que necessitava el país però a la vegada van ser percebuts com una molèstia. Steve McQueen tampoc es va lliurar de l’estigma quan era un nen i ara, en un altre documental que podeu trobar a Movistar+, denuncia casos com el seu. Quan era petit, el director va ser derivat a una escola per a nens amb discapacitat intel·lectual. En aquests centres se’ls preparava per a tasques més manuals, sense rebre una educació adient per a la seva edat. Curiosament, eren escoles amb un índex molt elevat de nens negres, que superava la proporció que correspondria al percentatge poblacional. En el documental Subnormal: racismo en la escuela denuncia aquesta situació no en primera persona sinó a través de múltiples testimonis que van patir situacions similars a la seva. Als anys seixanta i setanta, el govern britànic, preveient que la creixent població d’infants jamaicans incomodaria a les escoles públiques angleses, va trobar una manera d’encobrir la segregació. Avalat per alguns estudis universitaris de rigor dubtós, va vincular la raça a la capacitat intel·lectual de nens i nenes i va adjudicar oficialment el terme subnormals educacionals a bona part de les criatures sense que estigués justificat. Aquesta canalla va omplir centres especials on, en molts casos, no rebien una educació reglamentada ni amb els coneixements mínims. La immensa majoria van quedar pedagògicament desatesos.
Steve McQueen documenta i denuncia aquesta situació, i en la història es fa evident la implicació emocional que sent amb aquests fets. I no precisament en un sentit dramàtic, sinó per la voluntat de ser molt exhaustiu pel que fa a la documentació. Es mostra el trauma que arrosseguen persones adultes que van ser víctimes d’aquest racisme institucional i educatiu quan eren nens. Es consulta també amb pedagogs i especialistes que, en aquell moment, van denunciar aquests casos, i que demostren que el biaix per derivar criatures a centres d’educació per a discapacitats intel·lectuals tenia una clara motivació racista. McQueen no es limita a explicar la història. Aporta dades documentals, estudis pedagògics i imatges d’arxiu de debats que es van produir aquell moment a la televisió, i fa palès que, més enllà d’un error, aquella situació formava part d’un racisme estructural que va tenir moltes més conseqüències. Racismo en la escuela no només és un documental que vol relatar un escàndol, sinó més aviat un document que pretén reescriure la història del Regne Unit des d’una perspectiva que ha estat silenciada.
