Sostenibilitat de verba o la Reina Grimhilde
Tenim un govern mandrós. Va obrir un procés de consulta i, després d’una primera ronda, mesos més tard és al mateix lloc on era al principi. Després de 350 fulls d’un document, continua amb generalitats i anunciats grandiloqüents per alimentar un relat vistós. El que diuen ara ja se sabia per endavant que ho dirien, n’hi havia prou de seguir les directrius d’algun manual, la qual cosa fa pensar que no escolten o que el sistema que utilitzen no és l’adequat, els ho han dit moltes organitzacions i diferents col·lectius.
A l’escrit d’avui tenc la sensació de repetir-me. Però el dret a opinar inclou la insistència com a virtut. Tornarem a parlar sobre el que ja vàrem parlar al seu dia. No perdem de vista el que va motivar el Govern a convocar el Pacte per la sostenibilitat econòmica, social i ambiental, que no va ser altra cosa que donar resposta a les mobilitzacions massives dels primers mesos de legislatura. Recordem que les qüestions per les quals va sortir la gent al carrer eren dir prou a la massificació, el dret a un habitatge digne i la defensa de la llengua.
L’eslògan publicitari del Govern sobre el tema és ‘La raó ets tu’; el subconscient traeix.
Com a resultat del procés de consulta, ara el Govern presenta un “conjunt de mesures destinades a la contenció i la sostenibilitat del turisme a la Comunitat Autònoma” i proposa com a grans solucions: un nou marc legislatiu per a la contenció de places turístiques, mesures contra l’oferta turística il·legal, la modificació de l’Impost de Turisme Sostenible i un nou impost a vehicles de vacances. També parla discretament de canvi d’usos d’establiments turístics en habitatges i de la regulació de les zones saturades.
El Govern té complex de reina malvada, ens tortura mirant-se constantment al mirall. Respon únicament a si mateix, no al qüestionament que li feia la gent. Els ho han dit. El concepte ‘contenció de places turístiques’ és una relíquia del passat. Els decrets Cladera i el Pla d’ordenació de l’oferta turística, de finals dels 80 i principis dels 90 del segle passat, ja observaven la contenció. Ara som en una pantalla diferent. La presa s’ha desbordat, no pel sector hoteler sinó per l’immobiliari: habitatges plurifamiliars que han passat a oferta turística i ús i consum del territori per satisfer la inversió internacional. Sense abordar aquestes dues qüestions, és impossible no continuar creixent.
El canvi d’usos i la regulació de zones saturades, les úniques mesures de totes les anunciades potencialment capaces de fer decréixer l’oferta, perden el sentit si no s’articulen a través d’un procés de participació i planificació. L’experiència així ho diu, no oblidem que la degradació d’algunes zones inicialment hoteleres es va produir per un canvi d’usos desordenat, a costa d’interessos particulars. En tot cas, es fa difícil mantenir una política rigorosa i efectiva en aquests dos àmbits, sense la contenció de l’especulació al sector immobiliari.
Sembla que el Govern vulgui enlluernar la ciutadania amb la il·lusió d’una foto fixa: quedar com estam com a solució. Una manera més de vacil·lar amb el fantasma de la por d’anar a pitjor. Però aquesta no és una resposta vàlida, que no dona contestació a les preguntes de la gent i no té en compte el creixement continu del mercat. Estam en un sistema que s’hi intervé o, inexorablement, es continua creixent en quantitat, en detriment de la qualitat de vida. La foto fixa no existeix, el temps actual és una seqüència ininterrompuda d’instantànies sense fi. Fa anys que hi som, s’ha de tenir el coratge d’aturar la màquina, de fer téntol. En aquest sentit, mantenir la ficció de la borsa d’intercanvi de places, com planteja el Govern, i no abordar la caducitat dels plurifamiliars turístics que han de renovar les seves llicències és fer-se trampes jugant al solitari.
La guineu tenint cura de les gallines. Quina credibilitat pot tenir el Govern per parlar de places il·legals, quan fa tot el possible per legalitzar els habitatges de vacances sense llicència urbanística. Un cop més les organitzacions de la societat civil han tingut la sensatesa d’impulsar que aquest assumpte arribi al Constitucional. Que els portals de comercialització tinguin l’obligació d’exigir el número de registre legal als allotjaments entra en la lògica; no obstant això, el problema va més enllà del registre legal, la qüestió és que hi ha un excés d’oferta a plurifamiliars.
En el seu dia vaig dir que l’impost de sostenibilitat no estava pensat per modelar a la baixa el flux de visitants. Si es vol reduir, no és l’instrument adequat. S’insisteix, des del Govern, a presentar-ne l’adaptació de l’impost (augment de les quotes) al costat de les mesures de contenció turística. Seria interessant saber quins estudis avalen aquesta tesi de contenció i quin és el llindar de dissuasió en què l’impost comença a tenir una influència negativa sobre el flux de visitants. Si n’hi ha, no s’ha fet públic. A la franja d’augment de quotes que planteja el Govern per al futur pròxim, segons els estudis que es van fer originalment, l’impacte sobre la demanda continuaria sent pràcticament neutre. Coloms volen.
Tot i això, posem-nos en la hipòtesi que la proposta del Govern serveix per reduir la demanda. En aquest cas, les queixes dels empresaris estarien absolutament justificades. Si es redueix la demanda en un context en què l’oferta continua sent la mateixa, el resultat immediat és la guerra de preus i, en conseqüència, la seva evolució a la baixa. És un tema de primer curs de carrera.
