OPINIÓ
Opinió 27/12/2019

Són els pares

i
Laura Gost
3 min

Guionista i escriptoraM’agrades, has aprovat, t’estim, enhorabona, estic orgullós de tu, comences dilluns, casa’t amb mi, sí, no, no ho sé, és una nina, és un nin, papà, mamà, vaig mentir-te, ha mort, estàs curada, queda’t, ves-te’n, tot ha anat bé, no estem bé, no vull viure sense tu, els Reis són els pares.

Hi ha frases que tenen la capacitat de marcar un punt d’inflexió en la nostra existència. Des del moment que es pronuncien, esdevenen catalitzadors de tot un seguit de reaccions i sensacions imprevisibles; precursors d’una catarsi sentimental, professional o personal; detonants tan contundents i irreversibles que poden commoure o emocionar, entristir o alegrar, incitar o paralitzar, però que mai no deixen indiferents l’emissor i el receptor del missatge.

Si fem un analogia musical, podríem dir que, dins aquest ventall d’estrofes que posen lletra a la vida que ens anem component, hi ha tornades que són comunes a les cançons personalitzades i intransferibles de la gent que ens envolta. Aquests paral·lelismes esporàdics en les respectives composicions musicals-vivencials-emocionals ens permeten contrastar i comparar la manera en què aquell vers-frase-descobriment va condicionar l’estructura de la cançó-existència-perspectiva en un cas o en l’altre: a vegades, l’impacte serà tan gran que precipitarà un tancament-canvi-final; d’altres, la digestió d’aquella lletra farà recomanable la incorporació d’un pont musical-transició-pausa més o menys llarg, més o menys dens, més o menys solemne, transcendental o frívol.

Aquesta mena de frases i paraules decisives adquireixen una gran rellevància si es produeixen durant l’etapa de la infantesa: sigui perquè encara hem viscut poc o bé perquè la nostra ingenuïtat és especialment susceptible als descobriments que la posen a prova, tots som més o menys capaços de recordar on érem quan ens van dir “els Reis són els pares” i quina edat teníem; sobretot, tenim força gravat a la memòria qui fou la persona que ens va esmicolar la màgia, perquè, en realitat, sempre vincularem aquell individu —amic, familiar, company de classe, desconegut imprudent— al culpable que la nostra visió de les coses patís un daltabaix irreversible, fonamental: el primer indici que ja ens començaven a obligar a tornar grans o, com a mínim, el primer símptoma de relaxació per part dels nostres guardians de la innocència, que fins aleshores havien salvaguardat amb ungles, dents i paripés diversos la primera mentida que no ens hauria sabut greu mantenir.

Hi ha uns pocs desmemoriats que no tenen clar on es va produir aquest descobriment que les noves generacions segurament ja deuen anomenar spoiler, o que creuen recordar-ho gràcies als retalls que els familiars, de manera més o menys conscient, recuperen amb la forma d’un relat on la part entranyable de la narració pot anar en detriment de la versemblança o la veritat: per què hauríem de deixar que la realitat ens espatlli la reescriptura d’un record que no recordem?

En el meu cas, la revelació va tenir lloc a la plaça Major de sa Pobla, quan tenia nou anys —quasi deu; era molt ingènua, jo. Vaig explicar a la meva mare que una amiga de classe que a vegades tenia molta imaginació m’havia dit que “els Reis sou vosaltres, mamà, quines coses que s’inventa, eh, és que de veritat”. Aleshores, vaig mirar la meva mare buscant la complicitat que agermana els qui, des del seny i la raó, comparteixen un mateix sentiment, mescla de llàstima i condescendència, envers els pobres ignorants que proclamen falsedats sense sentit, moguts per l’aparent plaer de recrear-se en la seva condició de necis i mentiders.

La mare, però, no em va retornar la mirada còmplice; de fet, vaig percebre alguna cosa semblant a la mandra, com una mena de “mira, Laureta, igual ja comença a ser hora que espavilis, filla meva” i, amb una tendresa i delicadesa que no podria assegurar perquè, tanmateix, cap tacte és suficient quan et diuen quelcom tan devastador, va confessar a la meva expressió infantil i estupefacta que “bombonet, sí que té raó, en aquest cas: els Reis som nosaltres”.

Jo, naturalment, vaig plorar per la màgia esmicolada, per la innocència perduda, per l’adeu a la primera virginitat conceptual, emocional, referencial. Abans, però, d’assumir la realitat penosa que em confirmaven, una darrera espurna de desesperació va fer a un costat tota la intel·ligència que a vegades se m’atribuïa i, amb una gran solemnitat, vaig voler saber, que “com esperes, mamà, que em cregui que els Reis sou vosaltres: el papà i tu anau pel món repartint regals a tots els nins i nines, no?”. El problema d’aquestes anècdotes és que, fins i tot quan procures imposar-te una amnèsia voluntària, sempre hi ha algun familiar graciós disposat a convertir en material ridícul i paròdic allò que, en el fons del teu cor, encara evoques amb una llagrimeta invisible; amb una pena que et connecta amb aquella nina que, fins i tot a dia d’avui, hauria preferit que, en tot cas, fossin uns altres els reis que deixessin d’existir.

stats