20/07/2021

Qui són els incendiaris?

3 min
Ciutadans espanyols votant el projecte de Constitució el 6 de desembre de 1978

1. Tabú. La Constitució no es pot sacralitzar, entre altres coses, perquè si la democràcia s'hi funda és precisament per no haver de dependre de l’imperi del que és sagrat. Si la llei és un marc de convivència que es donen els ciutadans lliurement, ni pot tenir un estatus d’intocable ni pot ser tabú canviar-la quan deixa de ser útil i es debilita el consens al seu voltant (que és una condició bàsica perquè la ciutadania la respecti). És evident que la Constitució, com tota llei, hi és per complir-la. Però no es pot situar mai en un territori transcendental més enllà de la legitimació que li dona la ciutadania que l’ha votada. I no s’ha de tenir por a renovar-la. Forma part d’un principi bàsic de vida: la capacitat de canvi i adaptació que ens permet avançar.

La conversió de la llei fonamental en tabú és un indici de la crisi d’una societat. Al considerar que reformar-la per adaptar-la a la realitat és un risc s’està aixecant acta que l’acord bàsic sobre les institucions trontolla: que no hi ha el mínim comú denominador que fonamenta la seva estabilitat. I que la lògica democràtica de la normal evolució de la legalitat en funció de l'esdevenir d’una societat es trenca perquè unes forces que poden sentir amenaçat el seu poder es posen d’acord per impedir qualsevol reforma. Malament rai doncs si la llei es converteix en un absolut, quan, per definició, ha de ser adaptable a la millor manera de fer efectius els drets bàsics que permeten que els ciutadans siguin subjectes i no objectes.

Han passat més de 40 anys des de la promulgació de la Constitució espanyola. Hem viscut un dels períodes de transformació més accelerada de la història de la humanitat. I en aquest temps hem vist com moltes veus del món intel·lectual passaven del pamflet contra el Tot, al Tot contra el pamflet. Sent el Tot una visió quasireligiosa de l’estat de dret. “No s’ha de tocar ni la Constitució ni les lleis”, diu el nou centrecampista del govern, el ministre Félix Bolaños, després de la sentència del Constitucional sobre l’estat d’alarma.

2. Autoritarisme postdemocràtic. El model neoliberal que s’ha expandit des dels anys 90 ha incidit en la incompetència de la política per actuar sobre els mercats, ha desacreditat els estats, donant-los un paper auxiliar de proveïdor de serveis, d’infraestructures i de garanties policials i judicials, convertint en sospitoses les demandes de participació i de mobilització social i estimulant la passivitat i la indiferència. I quan s’ha vist amenaçat –pel seu fracàs, que va conduir a la crisi del 2008– ha buscat l’aliança entre els procediments de govern neoliberal i les ideologies neoconservadores, encarregades de dotar d’aliment espiritual a l’homo economicus, per preparar l’evolució cap a l’autoritarisme postdemocràtic. Contribuint a la sacralització de la Constitució i de la legalitat vigent, l’esquerra hi col·labora. En comptes d’adaptar la legislació a les pulsions i demandes de la societat, s’accentua la dimensió autoritària, començant per la negació del canvi. I això es porta fins al ridícul quan en nom d’un suposat garantisme es pretén que per respondre a una pandèmia per la via del confinament s’ha d’acudir a l’estat d’excepció, que dota l’executiu de molt més poder i arbitrarietat que l’estat d’alarma.

Fer de la Constitució l’horitzó insuperable del nostre temps és precisament aixecar constància del fracàs en la construcció d'espais compartits. Utilitzar la seva defensa per bloquejar tota possibilitat de canvi converteix la democràcia en una trista competència entre els poders de l’Estat, amb sospitosa tendència en els àmbits jurisdiccionals a optar per les opcions més restrictives. Un conflicte que no és més que l’expressió del que no es vol reconèixer: l’esgotament d’un model que va néixer en unes circumstàncies molt concretes i amb uns condicionaments molt explicables, que a hores d’ara ja hauríem de ser capaços de superar. Però la por al canvi imposa el tabú de la Constitució. I el secessionisme català serveix de coartada, quan hi ha moltes més coses per reformar. Ho demostra l’actuació del Constitucional, la vicepresidenta del qual, Encarna Roca, segons explica Ernesto Ekaizer, ha dit en una sessió de deliberació que "estem en el moment de l’incendi del Reichstag”. Qui són els incendiaris, senyora magistrada?

stats