OPINIÓ

De qui són els fills?

Imagín el lector familiaritzat amb les aventures de Verdeliss. No? Idò és estrany, perquè el seu canal de Youtube té 1,8 milions de subscriptors i el seu darrer vídeo ha aconseguit 839.000 visites. En realitat, un ‘share’ modest si el comparam amb la seva bomba d’enguany, el vídeo que va penjar dia 25 de març i que acumula 2.234.400 visualitzacions i 58.000 ‘likes’.

En aquesta peça de 22,04 minuts, Verdeliss –Estefania Unzu, natural de Pamplona i concursant de GH VIP– mostra amb tota casta de detalls la retransmissió del seu part. La cosa té mèrit, perquè es tracta del setè fill de la famosa vblogger i, clar, l’esforçada iniciativa ha arreplegat milers de comentaris dins i fora del canal.

La senyora –moníssima, per cert– comença la ‘pel·li’ costumista a l’hospital i comparteix generosament tota la intimitat que l’envolta: els potets de confitura del berenar, la vista des de la finestra, el marit dormint al sofà... fins que la seva filla –un bebè prematur de 31 setmanes– decideix néixer i, clar, la càmera continua retransmetent amb total naturalitat.

És particularment xocant que, enmig d’aquesta orgia d’impúdic exhibicionisme, a la fase expulsiva del part apareguin uns castíssims píxels camuflant el pubis de la popular 'influencer'. En realitat, el que resulta realment pornogràfic no és l’exposició fisiològica. Ni tan sols la compravenda d’intimitat –àvidament monetaritzada per Youtube–, sinó l’absoluta objectualització de l’infant, cosa que no sembla revoltar l’opinió pública.

Verdeliss mostra la seva filla –de fet, sobreexposa tots els seus fills cada dia al seu popular canal– amb el mateix esperit banal i desimbolt amb què mostra els potets de confitura de la clínica o la nova decoració de ca seva –patrocini d’Ikea, per cert. Els mostra perquè són objectes. I perquè són seus.

Tot i l’extravagància de l’exemple, el cas Verdeliss és una eloqüent metàfora d’un punt de vista socialment majoritari, que accepta sense recança la consideració d’’objectes’ –no de ‘subjectes’– dels propis fills i, per tant, la seva consagració com a inalienable propietat privada dels progenitors. Una sofisticada jugueta de grans prestacions que es pot exhibir sense limitacions i sobre la qual es pot prendre pràcticament qualsevol decisió.

Les conseqüències del posicionament són clares –però no sempre evidents–: la sacralització de la infància, la sobreprotecció dels fills i la infantilització dels infants. I, per descomptat, el reforçament de l’enfocament individualista de l’educació, en detriment de la seva vocació social.

En coneixem els casos extrems: el ‘homeschooling’ salvatge, les campanyes contra la vacunació obligatòria, la negativa a les transfusions de sang als fills en virtut d’una creença religiosa, o la lliure elecció de llengua. Però hi ha altres casos més quotidians com la desautorització dels drets d’imatge en activitats educatives, la presència de la religió en el currículum o la potestat de vetar determinades qüestions com l’educació sexual a l’escola.

El ‘quid’ de la qüestió és on posam el focus principal. Si en la psicologia infantil i en l’evolució de les particularitats individuals o en els mecanismes que fan que els humans es convertesquin en membres de grups i en partícips de sistemes culturals. En definitiva, quin és –o hauria de ser– el sentit antropològic de l’educació: segons George D. Spindler, els mecanismes pels quals els nadons arriben a convertir-se en éssers humans que parlen, pensen, senten i posseeixen moral, creences i valors, i pels quals els infants i joves acaben volent fer el que han de fer perquè es pugui mantenir el sistema cultural que habiten.

El sentit patrimonial de la paternitat i la dràstica reducció de la família nuclear han agreujat encara més l’atomització social, on es comença a detectar un perillós individualisme. Les primeres generacions sobreprotegides comencen a arribar a les aules, que de vegades són granges d’individualitats, més que harmònics jardins públics.

Sovint les famílies –amb la millor intenció, clar està– interpreten que la seva funció és vigilar l’educació que reben els seus fills a l’escola, protegir-los de les decisions dels seus professors i subratllar una vegada i una altra les seves particularitats. Es debilita així encara més la credibilitat i la legitimitat del projecte educatiu col·lectiu i la societat s’esmicola. Una nova mostra de la dicotomia emocional/racional, que posa en perill segles d’heroica evolució humana.

Tot això fa pensar en la terra dels houyhnhnms, el darrer país visitat per Gulliver, on Swift presenta una bella utopia racionalista. Un món perfecte on, entre altres coses, els fills són educats col·lectivament i no en l’exclusivitat del criteri paternal o maternal.

Què ha de fer l’escola? Instruir o, a més, educar? Un debat antic i actual. Cal tota una tribu per educar un infant. Proverbi africà.

EDICIÓ PAPER 09/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF